Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons?-Manuel Puerto i Ducet

#EmRespons?-Manuel Puerto i Ducet

A la meva edat, més que descriure’m a mi mateix, pot resultar més interessant com em veuen els altres. Pot resultar pretensiós, però la meva il·lusió a la vida ha estat ser savi. Tinc setanta-sis anys i segueixo de becari en aquest capítol, malgrat que m’esforço tot el que puc.

Sóc economista encara que fluixejo en Teoria Econòmica però no tant com per a no poder rebatre a en Bernardos. M’he concentrat en les finances. 25 anys subdirector i director regional a Catalunya de l’entitat bancària que en aquells dies era la més influent de l’Estat. Abans que em contractessin els madrilenys, vaig passar per l’entitat bessona de Banca Catalana; Anava cada dia a la Borsa i Florenci Pujol m’encarregava les operacions que els mateixos Agents de Canvi i Borsa dipositaven a Andorra. Quan Jordi Pujol es refereix a la deixa, no menteix. Franco ja repapiejava i no només era en Florenci qui treia els calés d’Espanya; ho feien tots els antifranquistes amb calerons i també molts que no ho eren. Tinc raons fundades per a sospitar sobre el truncat i molt honorable destí d’aquests diners, però he decidit cedir-li a la Història aquesta primícia. He viscut envoltat de franquistes i m’acuso d’haver format part del comitè que gestionava la cartera d’inversions de Joan Carles I i també del seu estimat tinent general Milans del Bosch (d’alguna cosa havia de viure). Vaig ser present en dues ocasions quan el militar rebia als enviats de Fraga i Rodríguez de Valcárcel perquè donés el vistiplau a alguns redactats de la Constitució. Les experiències acumulades es van sintetitzar en una obsessió: la independència de Catalunya, l’única sortida possible al parany enverinat en el qual van ensarronar el 1978 a tota la classe política (per descomptat inclosa la catalana). Un cop jubilat i donada la meva condició de xarnego, em vaig allistar a Súmate quan estava enllestint-se. Durant 2 anys i escaig va ser la primera línia de trinxeres i una eina ben eficaç fins que les ambicions personals barrejades amb els interessos partidistes es van avantposar als programàtics i estatutaris.

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es captura-de-pantalla-2020-11-14-170831.jpg

A Tarragona gairebé tothom m’estimava (ara alguns menys, començant per l’alcalde). Tots plegats varen decidir posar-me el darrer de la llista de Tarragona a les eleccions de JxSí del 2015. Em van fer creure que la unió de l’independentisme es faria realitat i seguint les passes del meu benvolgut Germà Bel -que encapçalava la llista-, vàrem deixar-nos la pell, malgrat era evident que alguns arrossegaven els peus. Probablement acabaré oblidant-ho, però de moment no puc perdonar-ho. No sé si va quedar algun poble de Tarragona per trepitjar. Malgrat tot el que he viscut, sóc un romàntic somiatruites i aquestes coses afecten l’ànima.

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estás d’acord comencem…

1)Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per el futur del món.

*Mala peça al teler.

*Desitjo que siguem civilitzats com els animals.

*Verge Santa, deixa’ns com estem.

2)Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diries que aporta a la teva comunitat?

Particularment em sento un privilegiat per haver viscut una etapa irrepetible de la història. Quan era petit, de vegades fèiem una escapada de l’escola i compartíem l’entrepà amb un empleat que regava els arbres amb una mànega acoblada a un dipòsit tirat per un cavall. Ens deia que l’edat de l’animal eren 7 i les dents i ens quedàvem bocabadats amb les seves històries. L’hi explico aquestes coses al meu nét i em diu que li expliqui més contes. Jugàvem a bales, premiem els timbres de les cases i arrencàvem a córrer. El pobre no acaba d’entendre perquè fèiem aquestes bajanades.
A la comunitat intento aportar la meva convicció i les raons objectives per les quals cal aconseguir la independència com a solució a la majoria dels nostres mals -tot i els bastons que dia a dia ens posen a les rodes els emboscats i apoltronats partidaris de continuar aferrats a la mamella de l’statu quo-. L’espoli fiscal no ho és tot, però és asfixiant i acaba repercutint en les classes més desprotegides que no acaben d’adonar-se’n.

3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor?

La meva àvia deia: “fe és un forat sense res”. L’amor és quelcom semblant si no el concretem en una cosa tangible. Si parlem de les relacions de parella, el 75% són un fracàs gairebé sempre inconfessable. Ningú pot estar segur al 100×100 d’estar enamorat perquè no compta amb les suficients referències. Amigues que han superat un divorci i tenen una segona relació, em confessen: “Estava convençuda d’estar enamorada de la meva primera parella, però ara sé que no ho he estat mai”. Particularment em sento afortunat; estic gairebé segur que vaig trobar l’amor als 50 i tot apunta que és recíproc. Quan li dic que només puc respondre pels meus sentiments, ella intenta esgarrapar-me. Crec que és un bon senyal.

4)Tu que estàs entre el passat i el futur, què els hi diries als teus avantpassats i als teus descendents?

Als meus avantpassats materns els hi donaria les gràcies per haver arribat d’Occitània a repoblar Catalunya quan la pesta negra va deixar la població a la meitat. Als meus avantpassats paterns els hi diria que els imperialismes són insans i que les nacions es divideixen en dos: les que pretenen sotmetre a unes altres i les que només aspiren que les deixin viure en pau.

5) Entre tu i jo, ets feliç?

Ho seria completament si no tingués una filla amb problemes de salut i si haguéssim assolit la independència del nostre País.

I la pregunta opcional és:

6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta ?

Entre un apartament a la costa Brava i la independència per quin dels dos es decantarien tots els que diuen ser independentistes?                                                                                                                              

No vull fer-los mala sang; l’unionista més recalcitrant també dubtaria entre un “chalé a la sierra” o acceptar la independència de Catalunya.

Un tal Puerto Ducet

Article anteriorEl rotllo fiscalitzador de la llengua
Article següentLa Carulla.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -