Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons?- Manel Barceló i Serrano

#EmRespons?- Manel Barceló i Serrano

Sóc en Manel Barceló. Vaig néixer a Barcelona el 19 de gener de 1953. Sóc capricorn per un quart d’hora. El fill petit d’una colla de tres, les altres dues criatures, noies i uns quants anys més grans que jo. Expliquen mes dues germanes que mai no vaig ser un nen consentit. Nét de valencians, fill de barcelonins, el pare del Poble Sec, la mare de la Barceloneta. Mar i muntanya. Antecedents artístics a la família: Un de sol, mon pare -Manel primer-, que va estudiar pintura i escenografia a la Llotja de Mar on conserven un quadre seu al museu de les Belles Arts de Sant Jordi, a la mateixa Llotja on va estudiar. Totes les seves obres estan repartides entre la família, parents llunyans, amics i algun metge de capçalera a qui volia mostrar agraïment. Mai va voler vendre un quadre perquè la pintura era el seu espai de llibertat. En la seva joventut havia militat al POUM. Va perdre una guerra, va haver de sacrificar la seva vocació per guanyar-se la vida, així és que es va reciclar en delineant i topògraf, i alguns vespres feia de professor de dibuix a la mateixa escola on anàvem els seus fills. Les classes les feia en català. Sempre. La meva mare era una autèntica noia de la Barceloneta. Va aprendre a nadar per força a les muscleres del Port de Barcelona. Son oncle la va llençar a les aigües fosques del port i l’amenaçava en llençar-li un roc si no nedava. Era allò que es diu una mestressa de casa. Li agradava sobretot rentar roba (es va emprenyar com una mona el dia que mon pare li va regalar una rentadora allà cap a l’any 1956 o 57). Mentre rentava al safareig cantava tangos amb accent barceloní. I era una excel·lent narradora oral.
A setze anys vaig començar a treballar a FECSA, l’empresa en la qual treballava mon pare. I als vint-i-cinc vaig deixar “una feina per a tota la vida” per la feina de la meva vida. Sóc actor. He tingut sort (i he pencat molt per guanyar-me-la, la sort). Vaig començar amb en Pep Bou fent teatre familiar, vaig passar per la companyia Els Joglars amb l’espectacle L’Odissea. Vaig muntar-me un espectacle de cabaret i fregolisme Quatre i Repicó, estrenat a la Cúpula Venus que em va valer un Aplaudiments Sebastià Gasch (que atorgava el FAD) i em va regalar l’amistat de Joan Brossa. L’any 1983 vaig estrenar “La tigressa i altres històries”, un espectacle de monòlegs de Dario Fo dirigit per José Antonio Ortega. L’espectacle em va portar pels escenaris de tota Catalunya, d’Espanya i de molts països de l’Amèrica Llatina. El vaig mantenir en el meu repertori vint-i-cinc anys. Quan les ofertes de treball afluixaven era ben capaç de muntar-me un espectacle, llavors no era tan difícil com ara. Així és que també sóc autor teatral. L’any 1983 vaig conèixer la dibuixant Mariel (Mariel Soria), l’amor de la meva vida. Quan dic que he estat de sort no és només en el tema professional. Per ella em vaig convertir també en guionista d’historieta i junts fèiem “Mamen” a la revista El Jueves. Com a actor he tingut uns quants momentums: tots els espectacles de monòlegs que he estrenat han funcionat (Shylock, Els dolents de Shakespeare, Els contes del sr. Nil). A televisió he participat en sèries de les quals em sento molt orgullós i feliç: Qui? Sitges, Els contes del senyor Nil, El pallasso i el Führer, Merlí (pel personatge de Quima he rebut mails de l’Uruguai i de l’Argentina, vaig al·lucinar). Tècnicament estic jubilat, però no he parat de treballar i em temo que mai no ho podré fer. Aprofito el temps lliure per aprendre a tocar el piano. Parlo francès, una mica l’anglès, català i castellà. No tinc ni idea d’italià, però sóc tan confiat que m’hi llenço… i faig el pena. Políticament sóc independentista sector impacient. No vull discutir sobre ideologies sinó sobre temes. Xalo molt quan em demanen que posi les meves eines professionals al servei de les accions reivindicatives.

FOTO David Ruano- Els contes del senyor Nil

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estás d’acord comencem…

1) Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per al futur del món:

Seny, coratge i humilitat.
Seny, per raons òbvies perquè el desastre està anunciat de fa temps i cal aturar d’una vegada per totes aquest model d’humanitat.
Coratge, per posar en pràctica les solucions contra la inèrcia que ens empeny a continuar destruint-nos.
Humilitat. Assumir el paper que l’ésser humà juga en aquest planeta. Som una espècie més, no en som els propietaris.

2) Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diries que aporta a la teva comunitat?

A mi em beneficia en què sóc viu. No és una broma. Una amiga es queixava del fet de fer-nos vells, el seu marit li va respondre que l’alternativa no era gaire més bona. El moment actual m’ha regalat la sensació que el passat no pesa gens, que encara puc tenir projectes vitals que poden arribar a ser més importants que la meva carrera professional. Benefici a la comunitat… bé, depèn de si t’hi vols involucrar, si t’interessa millorar el teu entorn i si et donen l’oportunitat d’intervenir-hi, és clar. Ho faig en la mesura que puc. A mi personalment em cou que jo vaig viure els primers vint-i-dos anys de la meva vida en un país que era una dictadura. La meva educació, l’acadèmica i la de la vida, van ser nefastes, però n’era conscient i podia intentar superar les meves mancances. Podia, per exemple, aprendre a escriure en la meva llengua llegint autors dels quals no me n’havien parlat a escola, podia millorar-ne els coneixements, i ho vaig fer, tot treballant als escenaris. Podia votar i això em convertia en responsable i exigent amb la política. I en el pla dels afectes, la relació de parella havia de ser ben diferent del model que jo havia rebut de mons pares o de la societat en la qual em vaig educar. Però si som exigents, que ho hem de ser, he d’admetre que el que es va aconseguir llavors no va ser gran cosa políticament perquè l’esperit d’aquella dictadura es va refugiar en els ressorts interiors de la maquinària de l’Estat. La meva generació no va fer net que era el que ens tocava fer. Poques lliçons puc donar a les generacions que han estat educades en el convenciment que aquest és un país normal, que la corrupció és intolerable, que la democràcia és plena, que els representants polítics i sindicals que escullen treballen perquè es respectin els seus drets i que l’esforç té recompensa quan, ara que és el seu moment, es troben la peça que hi ha al teler.

3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor?

Si no tingués l’amor segur que no m’hauria mort, però la meva vida hauria estat diametralment diferent. L’amor m’ha educat, m’ha fet créixer, m’ha donat calma quan calia, m’ha empès a ser valent. I no m’ha exigit cap sacrifici a canvi de ser-hi. Tot el que apuntes a la pregunta; el pla material, el psíquic i el psicològic han estat matisats i potenciats en positiu per l’amor.

4) Tu que estàs entre el passat i el futur, què els hi diries als teus avantpassats i els teus descendents?

Sovint penso en els meus pares. Passa quan ja no hi són. I ells, aquesta nostàlgia pòstuma, ja me l’havien advertida. Els diria allò que no els vaig dir en vida seva i que em cou no haver-ho fet. Que els admiro per tot el que van passar en la seva joventut, que les seves il·lusions són ara les meves, que potser jo tampoc les veuré complertes, però que, tranquils, que seguirem endavant, Ah!, i afegiria que des del primer minut vaig saber que el seu patiment per la meva professió, demostrat abastament al llarg de tots aquells anys de la seva vida, eren ganes de representar-me un melodrama com cal o un sainet al més pur estil del Paral·lel dels seus anys. “Oh, quanta comèdia! -els hi diria- I després ben orgullosos que estàveu de mi”. A la meva àvia Regina li preguntaria si és ella qui intercedeix per la meva felicitat. Als meus avantpassats més antics ja no sabria què dir-los. “Molt de gust. Gràcies per haver fet la vostra feina i haver-me donat l’oportunitat de ser-hi”. Parlaria també amb la “Gordita” que no era ancestre meu, era la meva sogra, i que és una de les persones que més he admirat i estimat. Li diria que m’he fet gran, com ella havia predit, però que “vés, quina endevinadora”. No tinc fills i el meu vincle amb el futur no està focalitzat. Tinc, això sí, un munt de nebots i nebots néts, però no és el mateix. El meu missatge pel futur seria que, ja que són vius que facin tot el possible perquè la vida pagui la pena.

5) Entre tu i jo, ets feliç?

Sí, ho sóc. Per ara sí. La meva felicitat és un estat d’equilibri. El sentiment de ser feliç m’acompanya de fa molts anys. Des que vaig decidir prendre les regnes de la meva vida i dedicar-me a la professió que jo volia. Abans no tenia la sensació de ser feliç. No vaig ser un adolescent feliç per exemple. Jo tenia un futur somniat i per tot hi trobava obstacles que m’impedien assolir-lo i que em semblaven impossibles de salvar. Quan per fi, ja grandet, vaig fer el pas va ser com destapar una ampolla i llavors ja tot va rutllar a la meva vida: l’amor, l’humor, les amistats de per vida… Però per ser feliç t’has d’educar en aquest sentiment. L’aprens de tu mateix. I la meva felicitat depèn també de la persona que tinc al costat. La Mariel. Per ella sóc feliç.

6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta?

A mi no em fa cap mena de por que em facin preguntes. La meva por és allargar-me en les respostes, i em sembla que no ho puc evitar.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

2 COMENTARIS

  1. M’ha agradat molt apropar-me a ell d’aquesta manera tan planera i assequible… Conèixer les seves lluites, els seus encerts, el seu amor… Realment ha canviat totalment la manera que tenia de veure’l. I això, quan passa, és un regal. Gràcies a tots dos!!!💙🌹💫

  2. Hola, Manel, soy Serena Vergano y soy consejera de la junta de administración del Teatre Akadèmia. Te mando un fuerte abrazo

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -