Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici EmRespons #EmRespons #EmRespons?-Carmina Altesa i Amils.

#EmRespons?-Carmina Altesa i Amils.

Em dic Carmina Altesa i Amils @NiOblitNiPerdo3 .Tinc cinquanta anys i vaig néixer a la vila de Ripoll, però fa vint-i-vuit anys que visc a Sabadell. No vaig tenir una infància feliç i, per tant, no sóc de les que desitjaria tornar a tenir deu anys. De fet, les ferides d’una infància traumàtica no les vaig poder curar fins que ja tenia una mica més de quaranta anys i, per descomptat, vaig necessitar ajuda professional. Sempre m’ha fet gràcia la gent que creu que “si vols pots”. No saben què significa que et xucli una mena de forta foscor interior que t’enfonsa periòdicament. i que ni tan sols saps per on et bé. Un huracà que arrabassa qualsevol capacitat de control sobre les mateixes emocions. D’això només te’n treu algú prou savi per a guiar-te en el procés i el mateix instint de supervivència que tots, d’alguna manera o altra, tenim. Les persones tendim a creure que ens coneixem a nosaltres mateixes i això ens proporciona una falsa sensació de control. A mi, en canvi, em fa la sensació que sovint vivim molt separats del nostre autèntic “jo” i que només amb els conflictes emocionals aprenem de debò a conèixer-nos. Els èxits ens fan feliços, els conflictes ens ajuden a créixer perquè ens obliguen a enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions i a conviure amb els nostres moments d’infelicitat.


M’ha tocat picar pedra, doncs. I molta, sovint penso que massa, però el viatge ha valgut la pena. Amb perseverança i paciència tinc una independència emocional que mai hauria pogut ni somiar. I el canvi continua perquè la vida és canvi etern i aprenentatge constant.
Sóc llicenciada en matemàtiques, professora de secundària des de ja fa vint-i-sis anys i tinc dos fills encantadors de quinze i deu anys. El gran té pare i el petit no. Som una família atípica amb un nen amb pares divorciats i custòdia compartida i l’altre fill de mare soltera per decisió lliure i meditada.
M’agrada la meva feina. M’agrada l’ensenyament perquè el veig com un servei a les
persones. Mai he tingut tirada cap al món de l’empresa perquè sempre l’he vist massa competitiu i poc preocupat pel benestar de la gent. I a més a més, m’agrada la sensació de veure que alumnes que no entenen un concepte matemàtic, de cop l’assoleixen i l’aprenen.
No sempre me’n surto però. Crec que puc dir que el que més m’agrada de les matemàtiques és l’oportunitat que tinc d’ensenyar-les.
La meva afició durant molts anys (aquells en els que tenia parella i no tenia fills) va ser viatjar. Conèixer altres cultures (sobretot les que més diferents són de la nostra) era un dels meus somnis d’infantesa que he pogut acomplir. Això no significa, però que hagi desitjat en cap moment viure fora de Catalunya. Catalunya és el meu país, la meva passió, la terra on hem nascut els meus fills i jo. L’estimo sencera amb tots els seus defectes i les seves virtuts. Em resultaria molt difícil si hagués de viure en un altre lloc.
Actualment la meva afició principal (a part de llegir que sempre m’ha agradat) és cercar fotos o vídeos de la jornada històrica del referèndum de l’1 d’octubre. Fa gairebé quatre anys que col·laboro amb una web que es diu www.catmemoria.cat. Allà hi pujo tot el material que vaig trobant d’aquella data.

No et faré preguntes retòriques ni vull respostes de manual, si estàs d’acord comencem… 

1)Vull que em diguis 3 conceptes que creus importants per al futur del món.


Només tres? És difícil! Bé ho intento: el respecte, l’empatia i la llibertat. He estat a punt de posar-hi l’amor, però crec que, a diferència del respecte i la llibertat, l’amor no és un imperatiu universal. No és cert que “estiguem obligats a estimar-nos els uns als altres”.
L’amor, si no és lliure, no és amor i, sovint, és simplement hipocresia. L’amor imposat, mata la llibertat. En canvi, el respecte sí que és imperatiu. L’altre pot tenir coses que jo entenc, altres que entenc a mitges i algunes que no entenc en absolut, però he de respectar allò que creu sempre que els seus actes no facin mal a ningú. La llibertat també és imperativa.
Sense llibertat no hi ha felicitat. Les persones infelices no són lliures; o bé són esclaves de les circumstàncies (males condicions laborals, retallades de drets, etc) o bé ho són de les seves tristeses, de les seves pors… Però jo crec en la llibertat de ser sempre però no de fer sempre. Es té dret a ser de qualsevol manera, però no es pot fer qualsevol cosa. És a dir, de la mateixa manera que sóc lliure d’estimar qui vulgui, també he de ser lliure d’odiar qui vulgui; però no puc fer mal a qui jo vulgui malgrat que l’odiï. Llibertat de pensament i de sentiment sempre. Llibertat d’acció, sempre que no perjudiquis ningú, fins i tot si aquest algú és el teu enemic. L’empatia és certa que no és imperativa, però sí imprescindible. Hi ha qui parla molt de solidaritat, però jo prefereixo parlar d’empatia. La solidaritat sense empatia sovint porta al paternalisme. És a dir, jo em solidaritzo amb algú però des d’una posició de superioritat. L’empatia, en canvi et permet fer allò d’abans de jutjar algú, camina tres
llunes amb els seus mocassins”. És a dir, et col·loca al seu mateix nivell, ni per sota ni per sobre, i al mateix moment, et dóna una comprensió molt més gran del que pot haver viscut aquella persona. L’empatia és el camí a la solidaritat.

2) Tant si ets jove com si ets adult, en què creus que et beneficia aquesta etapa de la teva vida que estàs vivint i què diries que aporta a la teva comunitat?


Deixa’m que comenci amb uns versos de Miquel Martí i Pol:


I, sobretot, no oblidis que el teu temps
és aquest temps que t’ha tocat viure:
no un altre, i no en desertis,
orgullós o covard, quan et sentis cridat
a prendre part, com tothom, en la lluita,
car el teu lloc només tu pots omplir-lo.”


Els temps que ens ha tocat viure m’han retornat l’esperança en la capacitat de la gent
d’autoorganitzar-se. Allò que sempre havíem llegit als llibres d’història que parlaven de gent unida que lluitava pels seus drets ho vam poder viure en la nostra pròpia pell els catalans l’1 d’octubre del 2017. Per als que som independentistes el més important va ser, no només votar, sinó que guanyés el sí. Però crec que l’1 d’octubre transcendeix fins i tot això. Va ser
l’acte de desobediència civil més gran a Europa des del maig del 68. I per als que ens ha tocat viure una època on, de mica en mica, s’han anat retallant drets i llibertats sense que la gent reaccionés, viure un fet històric com aquell ens va revifar l’esperança. Vam demostrar que no érem morts com a societat. Però de la mateixa manera que l’1 d’octubre (i de fet, tot el procés independentista fins llavors) ha suposat una alenada d’aire fresc, també he de dir que el desencís posterior pot provocar just l’efecte contrari a l’esperança. No sé com anirà la
cosa a partir d’ara, però tinc clar que no podem abandonar. Aquest és el meu temps, el nostre temps, el que ens ha tocat viure. I, com diu Martí i Pol, no en desertem perquè el nostre lloc només nosaltres podem omplir-lo.

Pel que fa a la meva aportació personal (deixant de banda que miro de ser a totes les
manifestacions que puc) es basa en, com he dit abans, recollir tot el material gràfic del referèndum. Em permet no oblidar què va passar aquell dia i evitar que la memòria se’ns perdi. Tampoc amagaré, però, que hi ha algun component també prou “egoista” en la meva participació en el projecte perquè m’ha permès canalitzar la ràbia i la frustració que la situació política em provoca.


3) En quin pla material, psíquic i psicològic poses l’amor?


Abans he dit que l’amor no era un imperatiu, però això no el fa menys important. Al contrari:
l’amor és el motor més important de la vida de les persones. Sense amor tampoc hi ha felicitat. Però aquells que hem crescut en un entorn amb relacions afectives problemàtiques sovint confonem l’amor amb la necessitat infantil de protecció. I això ens genera una enorme dependència dels altres. Acabes “venent-te l’ànima al diable” per aconseguir una mica d’afecte i de reconeixement de la gent que t’importa. Renuncies a ser tu mateixa a canvi de l’aprovació dels qui t’envolten i d’una sensació precària d’una certa seguretat. El sentiment de desemparament amb el qual creix molta gent sense ser-ne ni tan sols conscients, els converteix en esclaus emocionals de la resta. I ho dic perquè ho he viscut en primera persona. L’amor, aquest sentiment tan tendre, tan bonic, aquella força capaç de moure muntanyes, es pot convertir en una càrrega feixuga si va acompanyat d’una
dependència emocional forta. Encara ara, malgrat el camí fet, tinc la sensació que aquest continua sent el meu Taló d’Aquil·les. Però no em puc queixar, tinc dos fills meravellosos i els dic (sabent que és cert) que un dia creixeran i se n’aniran de casa; els dic que quan ho facin, els trobaré a faltar al costat, però que no seré infeliç perquè vull que tinguin unes ales ben grosses que els permetin volar tan lluny com vulguin.


4) Tu que estàs entre el passat i el futur, que els hi diries als teus avantpassats i els teus descendents?


Si hagués de dir alguna cosa als meus avantpassats llunyans (els de fa més de cent anys) els diria que moltes gràcies per tota l’herència cultural que van conservar i transmetre. Ara bé, si per avantpassats parlem dels més propers (avis i pares), el missatge ja seria més extens. A la meva àvia per part de mare li donaria les gràcies. Gràcies per haver estat aquella espatlla sobre la qual vaig poder plorar quan em sentia sola. Gràcies per aquell dia que em va acompanyar fins ben a prop de casa perquè sabia que jo estava atemorida d’haver-hi d’anar. Al meu avi per part de mare li diria que els nens no som una molèstia i que els homes (els de debò) no peguen mai les seves dones. A la meva àvia per part de pare li diria que, per fi, entenc els seus silencis; que si ara la tingués davant, la fregiria a preguntes sobre la guerra i la postguerra. I al meu avi per part de pare no li diria res, només l’abraçaria. I aquella abraçada ho diria tot: el reconeixement a la seva lluita i l’amor que es mereix algú que va acabar a un forn crematori del camp d’extermini de Mauthausen.
A la meva mare li diria que els quatre anys i mig que la vaig tenir al costat van deixar una bona llavor, perquè sense aquesta llavor, no crec que jo hagués sobreviscut als alts i baixos emocionals. Li diria que encara ara la trobo a faltar a vegades i que m’hagués agradat molt que hagués pogut ser l’àvia dels meus fills.

I al meu pare… Li diria que ja fa molt que l’he perdonat, que m’hagués agradat que tot fos diferent, però que no va poder ser. Li diria que sé que darrere d’aquell pare autoritari, maltractador i gens tendre, hi havia aquell nen de postguerra, famolenc i atemorit, fill de catalans vençuts, discriminat doblement per roig i català, que va acabant construint-se una cuirassa emocional per a poder sobreviure.
Als meus fills i néts (si algun dia els tinc) els diria que són lliures, que no em deuen res, que no han de fer res que no vulguin per aconseguir que els altres els estimin. Els diria que lluitin pels seus drets i pels drets dels altres, que mai arrabassin res de ningú, però que tampoc es deixin arrabassar res. Els diria que estimin la seva pàtria, Catalunya; que conservin, cuidin, estimin i transmetin als fills la llengua de la seva terra i dels seus avantpassats. I els diria que, prenguin les decisions que prenguin, facin el que facin, només hi ha un objectiu real a la vida: ser feliç. Per últim els diria que tinguessin present que poden comprar i posseir moltes coses, però que l’única cosa que de debò és nostra és la vida.
Carpe diem.

5) Entre tu i jo, ets feliç?


Probablement la pregunta més difícil de totes, eh! No, vaig errada, la següent probablement ho serà més. Doncs a vegades sí i a vegades no. No crec en la felicitat absoluta i perpètua. A tots ens toquen els nostres moments de dolor i d’alegria. De fet, penso que la felicitat no existeix sense la infelicitat perquè són les dues cares de la mateixa moneda. A “Guerra i pau” de Tolstoi, hi ha un dels personatges principals, la Nataixa, que crec que il·lustra molt bé el que vull dir. És una adolescent inconscientment feliç, una noieta que no ha conegut altra cosa que la felicitat. La vida, però, li dóna cops durs: un desengany amorós i l’experiència de viure una guerra en pròpia carn. I la Nataixa adulta, la del final, és conscientment feliç perquè ha experimentat la infelicitat, perquè ha superat els obstacles, ha madurat i ha après a valorar el que té. Vaig llegir una vegada en un llibre de psicologia l’opinió d’un psicòleg que deia: la gran paradoxa d’allò que considerem dolent o negatiu és que ens fa por, ens genera rebuig, però experimentar-ho ens és imprescindible per a poder créixer i madurar.

6) Quina pregunta vols que et faci, i que ningú t’ha fet potser per la por a la teva resposta?


Ara sí. Aquesta és la pregunta difícil de “l’examen”, entre altres coses perquè porto una bona estona pensant-hi i no en tinc ni idea de què contestar. No sé si hi ha preguntes les respostes de les quals facin por als altres. Ara mateix, no me’n ve cap al cap. Sí que sé que hi ha preguntes les respostes de les quals em fan por a mi. Fins a quin punt estic disposada a arriscar res per a aconseguir la independència del meu país? Doncs no ho sé. I sí, la resposta fa por perquè enfront tenim un estat molt bèstia, capaç de tot per a retenir-nos dintre de les seves fronteres. Com deia un dels personatges a “Sostiene Pereira” quan li preguntaven per què recolzava als republicans espanyols: els feixistes a Espanya canten que “son novios de la muerte” i jo estimo la vida. Doncs jo també, me l’estimo potser massa perquè tal com he dit abans, procuro que mai se m’oblidi que és l’única cosa queposseïm de debò. De fet, més que la vida, és el temps de vida allò que tenim. I sí, prefereixo no respondre’m aquesta pregunta, defugir-la sense més ni més. La pregunta fa por i la resposta és incerta.
I res més. Moltes gràcies per l’entrevista. M’ho he passat d’allò més bé.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -