Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Els drets no són divisibles! per Francesc Pomés i Martorell.

Els drets no són divisibles! per Francesc Pomés i Martorell.

«No debiera arrancarse a la gente de su tierra o país, no a la fuerza. 

La gente queda dolorida, la tierra queda dolorida. 

Nacemos y nos cortan el cordón umbilical. Nos destierran y 

nadie nos corta la memoria, la lengua, las calores. Tenemos que 

aprender a vivir como el clavel del aire, propiamente del aire. 

Soy una planta monstruosa. Mis raíces están a miles de 

kilómetros de mí y no nos ata un tallo, nos separan dos mares 

y un océano. El sol me mira cuando ellas respiran en la noche, 

duelen de noche bajo el sol». 

Poema de Juan Gelman. 

Una de les tendències a les quals ha portat l’egoisme i l’individualisme que impulsa el sistema  econòmic i social predominant és a fer-nos creure que només ens hem de preocupar d’allò que ens  afecta personalment. És allò que en anglès resumeixen amb la frase «Not in my backyard». És a dir, sempre que no m’afecti directament a mi, feu allò que sigui necessari, però no prop meu. Si calen  abocadors i d’altres equipaments molestos -presons, centrals d’energia, indústries contaminants, aeroports, centres per a drogadictas, d’acollida d’immigrants, etc.- feu-los on no m’afectin a mi.  

Fins i tot es dóna el cas que es pugui reclamar aquesta mena d’equipaments, però sempre que es  facin prop de casa d’un altre. 

Aquesta mena d’egoisme individualista afecta, com no podia ser d’una altra manera, també a la  lluita pels drets socials. Ens sentim implicats quan un dret ens afecta directament a nosaltres, o a la  nostra forma de viure, però ens ho mirem de lluny, o indiferentment, quan ens sembla que no és  així. 

D’aquesta manera podem veure com quan es discuteix sobre els drets LGBQTI+, aquells que són  heterosexuals normatius habitualment s’ho miren disciplentment, o amb una cert distanciament.  Creuen que no és el seu problema i, per tant, ja s’ho faran aquells que sí que s’hi senten implicats.  En el fons creiem que són uns bitxos estranys que s’han d’espavilar pel seu compte. Ja fem prou  admetent que existeixin, no fos cas que anar més enllà posis en dubte la nostra identitat masculina i  heterosexual! 

Passa el mateix amb el conjunt dels homes quan es parla del dret de les dones a decidir sobre el seu  cos i la maternitat, o sobre les violacions i maltractaments. Són coses de dones i, com a màxim, n’hi ha prou en respectar les seves decisions. Tant hi fa que la sexualitat i la reproducció no siguin  exclusivament fets individuals, sinó fets socials. I sobre les violacions o maltractaments, creiem que n’hi ha prou dient que nosaltres no ho fem això, malgrat que els violadors i maltractadors siguin  quasi bé sempre homes com nosaltres i que, com sempre veiem a la televisió després d’un crim  masclista, l’autor fos un home molt normal i bon veí. No hi deu tenir res a veure que l’Estat  espanyol sigui un dels que té a nivell mundial, en alguna cosa hem de destacar!, més prostitució. Ja  se sap que totes les dones són una mica putes; ei, llevat de la nostra mare! 

El mateix es pot dir sobre el racisme. Nosaltres no som racistes, fins i tot tenim amics o coneguts  d’altres ètnies, però no ens demaneu que ens impliquem en el munt de traves que el racisme  institucional posa a les persones d’altres ètnies i cultures per poder portar una vida plena. Quina  culpa en tenim nosaltres que alguns propietaris de pisos no els hi vulguin llogar el pis, o que la  policia sempre els identifiqui a ells i no a qui som blancs i europeus, o que tinguin dificultats per  aconseguir els treballs pels quals estan qualificats. Si hem acceptat amb tota la naturalitat que els  nostres clubs esportius preferits estiguin farcits de jugadors d’altres races, oi? Clar que aquests, deu  ser casualitat, no pateixen tanta discriminació, potser perquè són rics i famosos? Ens sap greu, si som persones de bé, veure els morts a les fronteres, les pateres i els camps de  concentració on malviuen els immigrants i, fins i tot, en algun cas deixem caure una llagrimeta, i  fem algun donatiu a organitzacions no governamentals que els ajuden, Què més voleu, el món és  així i jo no hi puc fer res! 

Necessitem força de treball migrant per mantenir el sistema econòmic en el qual vivim, però només  en volem el nombre que ens convé, i quan hi ha crisis llavors ens sobren. Els mantenim en un estat  de semi-esclavatge, sense drets de ciutadania, i ens aferrem a una pretesa identitat inamovible i  fixada, oblidant que les identitats sempre estan en procés de canvi, fins i tot personalment. Els hem  colonitzat, esclavitzat, explotat els seus recursos humans i naturals, però no pretendran que això els  doni cap dret, oi?

Que hi hagi gent que viu al carrer o que són desnonats també ens afecta una mica, però en el fons  pensem que s’ho han buscat. Ja se sap que en aquest sistema convé ser espavilat i que alguns no en  son gaire d’espavilats, i per uns quants que ho pateixin no posarem en dubte que nosaltres ens hem  guanyat amb molt d’esforç la nostra llar, i fins i tot la segona residència a la costa o la muntanya.  No pensarem pas que això posa en dubte les nostres creences sobre la propietat privada, oi? Això  només ho fan quatre somiatruites que no entenen com funciona el món. 

Ens queixem de què el nostre barri o poble s’està quedant com mort, tanquen les botigues i passejar  sembla un passeig a la recerca de persianes abaixades però, què còmode i ràpid es comprar a  Amazon! I encara que jo no ho fes, això és imparable, és el progrés! 

Com a poble sotmès a un altre que ens vol anorrear com a tal, potser som capaços de teixir  complicitats i solidaritat per lluitar contra aquesta situació, però sempre que no posi en risc el nostre estatus social, ja no diguem la possibilitat de ser empresonats o assassinats. És millor donar les  culpes als altres, siguin aquests partits o d’altres grups, que assumir que un no està disposat a  arriscar res d’important per aconseguir la independència. Què bé ens ho passem titllant de traïdors i  botiflers a tort i a dret als altres! No pretendreu pas que primer ens mirem al mirall! Malauradament, podria continuar amb la llista d’exemples per il·lustrar el nostre individualisme i  egoisme, però suposo que ja n’hi ha prou per tal que qui vulgui ja hagi entès de què volia parlar, i  qui no ho vol entendre tampoc ho farà, encara que hi posi mil exemples. 

Com veieu, tot està relacionat amb tot i, per tant, quedar-nos cadascú defensant només el nostre  propi àmbit o allò que ens afecta personalment, és una bona manera de continuar avançant en  aquesta mena de societat d’individus aïllats a la qual ens aboca el sistema imperant. Això sí, el  sistema és bo i ens farceix de píndoles per tal que no patim cap mena de crisis personal. L’única manera de fugir d’aquest corrent és entenen que les lluites pels drets de tothom és també la  nostra lluita particular per fer un món més just i en el qual valgui la pena viure per a la majoria de  persones.  

La lluita pels drets LGTBQI+ és una lluita per tal que tothom pugui viure i estimar com vulgui,  també els heterosexuals. Lluitar pels drets de les dones i acabar amb el masclisme, moltes vegades  criminal, ens ajuda a tots a poder mantenir unes relacions humanes basades en el respecte, la  igualtat i, encara que pugui semblar contradictori, la diferència. Combatre tota mena de  discriminació racista, d’origen o classista, és la forma que tenim a l’abast de considerar-nos com a  éssers humans plenament. Pensar ens els migrants des de l’acceptació que tots hem estat o podem  ser migrants, com a mínim ens ajudaria a empatitzar amb les persones que ara es troben en aquesta  situació. Considerar que tenir un sostre on viure, com d’altres coses, és un dret bàsic sense el qual  no es poden entendre d’altres drets, és la forma d’implicar-nos en la lluita per aconseguir uns drets  bàsics per a tothom, potser demà per a nosaltres mateixos o els nostres fills/es. Comprar a les  botigues del nostre barri o poble, i si pot ser productes de proximitat, és crear i mantenir aquella  xarxa que ens fa la vida més agradable i més rica. I finalment, per avui, lluitar per poder decidir  lliurement quin futur volem com a poble, és la nostra petita manera de lluitar per la llibertat de tots  els pobles del món, el futur del qual no ens pot ser mai indiferent. No s’hi val a obrir la caixa dels  drets humans i agafar-ne només els que ens convenen a nosaltres. Els drets humans, en els quals  encara hem d’avançar força, són indivisibles, interdependents entre ells. 

Pintura del Mestre de Frankfurt (segle XV)

Algú podria dir que tot això està molt bé, però que és simplement un desig benintencionat que no  porta enlloc perquè és una utopia aconseguir-ho. Potser té raó qui opina així, però davant de la  deriva autoritària i la crisi medi-ambiental que ens porta al caire de la desaparició de la vida humana al nostre planeta, cal recuperar allò de bo que han tingut sempre les utopies: pensar en un món  millor que l’existent. I amb els aprenentatges que ens ha donat la història respecte al fracàs de les  grans revolucions per assolir aquesta meta, cal començar per canviar-nos a nosaltres mateixos abans que res i ser capaços de teixir aliances amb les altres persones, en el respecte a la diversitat i la  pluralitat. El canvi comença en cadascú de nosaltres i en la nostra capacitat d’establir una nova  manera de relacionar-nos amb els altres, humans i no humans.  

I allò que a escala individual sembla un èxit molt petit, mirat de lluny canvia moltes coses!  Si voleu, en discutim! 

Autor: Francesc Pomés Martorell a Roda de Berà 9 de Juliol de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -