Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol El poble elegit, per Francesc Pomés i Martorell.

El poble elegit, per Francesc Pomés i Martorell.

Em sembla indiscutible que una part de l’independentisme català s’ha deixat entrampar en les concepcions teològiques i ahistòriques d’una determinada opció nacionalista espanyola que es creu que España ha existit des de la nit dels temps i que existirà sempre. Que els catalans hàgim caigut, a vegades, en el mateix error no es estrany després de segles de convivència o sotmetiment, però encara som a temps de fer no només un nou Estat, sinó que aquest sigui ben diferent de com es l’Estat espanyol.
Permeteu-me fer una aproximació irònica, si es vol cínica, a la realitat catalana actual.
Als principis de la història de la humanitat la vida era força dura, però cadascú/na podia enginyar-se lliurement una colla de deus i mites a mida que, si no una altra cosa, almenys ens possibilitaven explicar qualsevol fet desconegut o inexplicable. La cosa va començar a tòrcer-se quan van aparèixer els especialistes: sacerdots, bruixots, oracles… que van voler monopolitzar la veu dels Déus i la seva interpretació. Amb tot, mentre hom podia recórrer a una munió de Déus, sempre quedava l’opció de canviar la creença anterior per un nou Déu i fugir dels intèrprets consagrats.
Aquests Déus, tot i la seva fúria i omnipotència, es comportaven igual que nosaltres: es barallaven, eren infidels, enganyaven a les deesses i a les dones, es feien trampes, etc. Vaja, almenys l’espectacle era força entretingut. Només cal que penseu en la mitologia grega i romana.

Tot va anar de mal borràs quan a alguns homes, i aquí no es pas cap genèric, se’ls va ocórrer que era millor simplificar i reduir la plètora de Déus i Deesses a un de sol. Aquest era igual de furiós i omnipotent com els abans existents, i a mes hi afegia virtuts com la venjança, la ira, l’odi o la crueltat, entre d’altres. I si no em creieu feu una lectura de la Torà o de l’Antic Testament de laBíblia. Al seu costat Quentin Tarantino o el cinema gore no passen de ser contes infantils.
Aquest Déu, que ja podem dir que es deia Jahvè, va donar l’exclusivitat, no està massa clar a canvi de què, a un sol poble: el poble jueu o hebreu. Al qual, a canvi d’una obediència cega i sense límits, va considerar el poble elegit. Es a dir, el seu.


Ja se sap que a les societats humanes això de tenir l’exclusiva sempre està sotmès a riscos: la còpia, el pirateig, les falsificacions, etc. i uns quants segles després n’hi va haver uns quants que van decidir escriure la segona part d’aquells llibre. Hi van fer aparèixer un fill putatiu, Crist o Jesucrist, i van començar a vendre’l per tot el mon llavors conegut, considerant que tots els creients podien formar part del poble elegit, i a mes aquest tal Crist semblava fins i tot tenir bon caràcter i bons sentiments, cosa impensable en un Déu d’altres èpoques. Ja veieu que comercialment aquests últims en sabien, i només cal que penseu en quants encara en viuen avui d’aquesta historieta. Es veritat que els antics propietaris de la història no s’ho van agafar gaire be, però estava clar qui tenia mes possibilitat de créixer en adeptes i, com passa sovint, els fills van acabar perseguint als pares.

Al principi els cristians, així es feia dir la secta, van ser perseguits i fins i tot martiritzats. Què  menys que fer-ho amb uns sòmines que volien acabar amb l’espectacle que donaven els Déus amb  les seves trifulgues, per reduir-ho tot a un espectacle sempre igual i repetit? Però aquests en van  aprendre aviat i als pocs segles ja s’havien fet amb el poder de l’Imperi mes gran fins llavors  conegut, almenys a Occident, el Romà. No cal dir que Jesucrist va perdre qualsevol tret hebreu i es  va occidentalitzar completament, ja se sap els miracles, i mai millor dit, que fan les cremes de  bellesa! Haureu observat, intel·ligents com sou, que en tot aquest procés les dones tenien el paper  que sempre els hi hem donat els homes: un paper de repartiment i amb poc guió. Els cristians van  continuar amb això, i la dona mes rellevant en la seva història es un cas que, com correspon, es  força difícil d’explicar: una verge que dona a llum. Ei, i no sigueu malpensats, que les coses de Déu  ja se sap que els humans no les podem comprendre! 

S’ha de reconèixer que, com a empresa, l’Església Catòlica i les seves filles mes o menys  agraciades, han sabut construir un èxit comercial sense precedents. Rieu-vos-en d’Amazon, Goggle  o Microsoft, que no passen de simples aprenents comparats amb elles! Posant-se al costat de  l’espasa, sempre que feia falta, van difondre la seva creença arreu del mon. Sense manies, tant   donava un negre de l’Àfrica, com un indígena americà o un asiàtic, tot i que a vegades amb dubtes  sobre si tenien ànima o no, però també s’havia dubtat durant segles que en tinguessin les dones. Tots podien ser acollits en la fraternitat, això sí, sempre que respectessin la natural superioritat de l’home blanc. Faltaria mes!

Els èxits ja hem dit que inevitablement tendeixen a copiar-se, i amb el cristianisme no podia faltar  qui ho fes, i també amb força èxit. Així alguns habitants del desert aràbic es van veure amb cor de  crear un altre Déu únic, Al·lah, que no tenia res a envejar a Jehovà, tampoc en considerar a les  dones una espècie inferior del gènere humà.  

Ambdues religions no van dubtar en reclutar creients per la força, quan era necessari. Ja se sap que  hi ha molts humans que no saben que els convé. Què seria de nosaltres si les religions, els savis i els governs no ens portessin pel bon camí? Esparvera només de pensar-hi! Tampoc van dubtar cap  d’elles en imposar les seves creences i costums, perseguint a tot aquell/a que no es mostrava prou  dòcil a la veritat revelada. 

Malauradament els humans som uns desagraïts, i no vam parar fins a separar la religió de l’Estat, en el cas de l’Islam encara estant fent-ho, i pretendre deixar-nos guiar per nosaltres mateixos, però  estàvem tan viciats per una visió del mon teològica que hem passat a convertir en Déus els diners, la ciència i la tècnica. Esperem que aquests nous Déus no assisteixin a la fi de la vida humana! I el mes fotut es que, ara que ja ens sabem la història i el seu final, segons aquestes religions, som a  lera de l’spoiler, ens costa admetre que vivim en la incertesa i que ja no ens pot ajudar cap religió,  perquè ja no ens les creiem.  

Arribats aquí ja sento a aquells/es que diuen: I això que te a veure amb els catalans/es. La veritat es  que tant com per a d’altres pobles, però la història d’España, que encara que alguns remuntin al  paleolític superior, es construeix en les seves formes modernes a partir de les guerres entre les dues  religions monoteistes a la Península Ibèrica, i des de llavors ha estat impregnada per un monoteisme nacional que ha arribat fins avui, amb la inestimable col·laboració del nacional-catolicisme i el  jacobinisme borbònic. Com tota fe, la creença en la nació espanyola es indiscutible i no respon a  raons. Es quelcom mes profund: es una fe. D’aquí que alguns prelats catòlics proclamessin com a  Croada el cop d’estat franquista i siguin els primers defensors d’allò que ells anomenen la sagrada  unidad de la patria. En el fons tot continua sent un tema sagrat: així la Constitución de 1978 es  tractada com si fos un Llibre sagrat intocable, que reflecteix la paraula de Déu. El Bisbe de Còrdova ho deixava ben clar el 2014: «Demetrio Fernández la unidad de España “es un valor moral antes  incluso que un valor político o social”. Recuerda que la postura de los obispos españoles en su  conjunto, en su inmensa o casi totalidad, es salvaguardar la unidad de España como un bien moral». Faríem be els catalans de no caure en les mateixes errades que denunciem. Recordeu que aquí  també hi va haver un Bisbe, Torras i Bages, que va dir que «Catalunya, serà cristiana o no serà», i el seu nom el podem trobar en un munt de carrers, places i fins i tot en una parada de metro. Encara  que a alguns/nes potser no els agradi: els catalans no som el nou poble elegit, som ni mes ni menys,  una petita comunitat humana plena, com totes, de diversitat social, econòmica, cultural i ideològica  que vol poder decidir els camins del seu futur, fins i tot si aquest camí no passa pel camí veritable:  España. 

AUTOR: Francesc Pomés Martorell

A Barcelona, a 26 de març de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setman

Article anteriorEL CÍNIC
Article següentCONSELL -DE- LA REPÚBLICA.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. Moltes gràcies. Jo encara demano mes: algú pot escriure sobre la necessitat en el món simbòlic humà, d’inventar-se cada poble una crossa divina per evitar viure la realitat, i desqualificar una mica més explicativament, sense reduccionisme, per que es prefereix la rondalla a la realitat?

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -