- Publicitat -
Inici Faristol El peix gros es menja el xic, o de com un poble...

El peix gros es menja el xic, o de com un poble es fa l’harakiri lingüístic, per Francesc Pomés i Martorell.

Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes.”
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: “Nosaltres escoltem
les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu. Inici de càntic en el temple

En la discussió sobre la modificació de la Llei de política lingüística del 1998 estem, com d’habitud, assistint a un espectacle partidista de baralles gallinàcies en les quals ningú ens creu suficientment madurs com per tenir opinió pròpia i fonamentada. Per tal d’intentar reconduir-ho intentaré explicar què diu la Llei de política lingüística, quins són els canvis proposats i quins primers comentaris s’hi poden fer. Deixo de banda la introducció que només intenta justificar allò què, com veurem, és injustificable.

El primer canvi proposat és aquest:

  • Llei de política lingüística (1998)

21.1. El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament no universitari.

  • Proposta de modificacions (2022)

21.1. El català, com a llengua pròpia de Catalunya, és la llengua normalment emprada com a llengua vehicular i d’aprenentatge del sistema educatiu. També és emprat el castellà en els termes que fixin els projectes lingüístics de cada centre, d’acord amb els criteris que s’estableixen a l’apartat 3.

Com es veu, allò que es pretén amb la modificació proposada és introduir el castellà com a llengua vehicular, cosa que no es contemplava a la Llei del 1998, i deixar l’establiment del seu ús als projectes lingüístics de cada centre, deslliurant a l’administració de les seves obligacions respecte al model lingüístic de les escoles i permetent que es puguin establir models completament contradictoris. No conec cap precedent en el qual el règim lingüístic de les escoles es deixi en mans d’aquestes i no de les lleis aprovades pel seu respectiu Parlament. Els partits allò què estan fent és treure’s la responsabilitat de sobre per donar-la als centres, no per respecte a la seva autonomia, sinó per defugir les pròpies responsabilitats. Es protegeixen ells i deixen als peus dels tribunals als responsables de cada centre i al professorat. És allò que ja han fet amb els indults i el pagament de les costes judicials i les multes: s’han protegit ells i han deixat abandonats a totes les persones anònimes represaliades i que encara estan sent jutjades. Només els hi falta fer servir l’administració de la Generalitat per perseguir-los, com han fet en tants casos. No només són incapaços d’enfrontar-se a una resolució injusta i fora de les competències de cap tribunal, sinó que no dubten a deixar desprotegits als ensenyants.

Els mateixos que durant anys han permès que no es complís la Llei de política lingüística, cosa que era principalment responsabilitat seva, ara accepten per mor de, diuen, un pretès realisme, la situació actual i no pretenen pas rectificar la seva actitud. 

El següent canvi proposat és el següent:

Llei de política lingüística (1998)

21.3. 3. L’ensenyament del català i del castellà ha de tenir garantida una presència adequada en els plans d’estudi, de manera que tots els infants, qualsevol que sigui llur llengua habitual en iniciar l’ensenyament, han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria.

Proposta de modificacions (2022)

21.3. Per tal d’assolir el domini oral i escrit del català i el castellà al final de l’ensenyament obligatori, l’ensenyament de les llengües oficials i en les llengües oficials ha de tenir garantida una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre.

La determinació de la presència de les llengües oficials en l’ensenyament ha de tenir en compte la situació sociolingüística i l’evolució del procés d’aprenentatge lingüístic, oral i escrit, d’acord amb els instruments de control, avaluació i millora de les competències lingüístiques. Per determinar l’abast d’aquesta presència s’inclourà, des d’un abordatge global i integrador els recursos d’aprenentatge, inclosos els de caràcter digital i els usos lingüístics de l’alumnat a l’aula i en el conjunt del centre educatiu.

Es passa d’establir que els alumnes «…han de poder utilitzar normalment i correctament les dues llengües oficials al final de l’educació obligatòria» a que les dues llengües han de «…tenir garantida una presència adequada en els currículums i en els projectes educatius de centre». Ja no serà necessari dominar correctament les dues llengües al final de l’ensenyament obligatori? Llavors per a què serveix l’escolarització universal i obligatòria? Quina llengua no es dominarà majoritàriament en sortir de l’ensenyament obligatori atès el context socio-lingüístic en el qual vivim? Renunciar a l’obligació de dominar les dues llengües per superar l’ensenyament obligatori, és renunciar a fer del català la llengua d’interrelació entre tots els catalans, al marge de quina facin servir habitualment. Si el català no és suficientment conegut per tots els estudiants escolaritzats a  Catalunya, i atenent les taxes migratòries i l’actitud d’una bona munió de castellano-parlants, no cal ser un gran socio-linguista per saber quin futur li espera. De fet ja ho vivim cada dia en molts àmbits i especialment en els àmbits més importants de la comunicació social.

El tercer canvi proposat és aquest:

  • Llei de política lingüística (1998)

21.6. Hom no pot expedir el títol de graduat en educació secundària a cap alumne que no acrediti que té els coneixements orals i escrits de català i de castellà propis d’aquesta etapa.

  • Proposta de modificacions (2022)

21.6. Hom no pot expedir el títol de graduat en educació secundària a cap alumne que no acrediti que té els coneixements orals i escrits de català i de castellà propis d’aquesta etapa, sens perjudici del que estableix la normativa educativa.

Aquest punt referma allò que dèiem en l’anterior. L’obligatorietat del coneixement del català en acabar l’ensenyament obligatori queda a l’albur d’una decisió política del Govern de torn: «…sens perjudici del que estableix la normativa educativa». Aquest afegitó ho diu tot, perquè la normativa educativa la fan els Governs, ni tan sols el Parlament. Si voleu digueu-me malpensat, però a què ve aquest afegitó? Malauradament la dita de pensa malament i encertaràs no és pas de fa quatre dies.

El darrer canvi proposat no deixa lloc a interpretacions:

  • Llei de política lingüística (1998)

21.8. L’alumnat que s’incorpori tardanament al sistema educatiu de Catalunya ha de rebre un suport especial i addicional d’ensenyament del català.

  • Proposta de modificacions (2022)

Es suprimeix el punt 8 de l’article 21 de la llei de política lingüística.

Simplement s’elimina l’obligatorietat per part de l’administració de posar recursos per a l’acollida en català de l’alumnat nouvingut. A part de suposar una pèrdua de recursos, és un altre atemptat al futur del català. En un país en el qual fa segles que la població creix no per la seva pròpia natalitat, sinó per la vinguda de persones foranes, no esmerçar tots els recursos necessaris per acollir-los en català, és tant com renunciar a continuar fent del català la llengua del país, sigui properament o a més llarg termini. Recentment hem vist com ajuntaments i d’altres institucions del país han justificat sense cap vergonya l’acollida dels refugiats ucraïnesos en castellà. És aquesta la política que ha de fer un país?

Tots heu pogut llegir què diu la Llei i que pretenen alguns que digui i tot confiant en què els lectors sabeu treure’n les vostres pròpies conclusions, no puc deixar de dir que aquesta proposta és una cessió en tota regla als intents constants de l’Estat espanyol d’eliminar la nostra llengua. Quan els ha convingut ho han fet «manu militari», quan no ho haan fet «sin que se note el cuydado» o mitjançant lleis i els tribunals. Aquesta concepció unitarista d’Espanya, que inclou a dretes i esquerres, ja la coneixíem. Ara ens toca conèixer la col·laboració dels partits autoanomenats independentistes i de les institucions -mal anomenades catalanes, perquè són institucions de l’Estat- en l’anorreament dels nostres drets lingüístics. De fet dels nostres drets fonamentals. Per què hem acceptat el deure de conèixer el castellà quan ni la Constitució ni l’Estat reconeixen el mateix dret per al català en els territoris on és la seva llengua pròpia, ni a les seves institucions, ni al Parlament europeu? 

Una agressió és pot combatre de dues maneres: acceptant la imposició del contrari i declarant-se vençut o combatent-la amb totes les eines possibles per vèncer-la. Ja sabem quina manera han triat alguns, i no només en el camp de la llengua. Allò què fa més punyent aquest tema és que va al cor d’allò que ens fa un poble diferent i amb personalitat força: la llengua, i sense el català, com sap qualsevol persona, no hi ha catalans, no hi ha un poble català.

Quan un tribunal s’atribueix competències legislatives o normatives que no té, ni pot tenir en cap democràcia, la resposta no pot ser la d’acceptar-ho i acatar-ho. perquè això és admetre que la voluntat popular, expressada al Parlament de Catalunya, pot ser substituïda per un tribunal i es posen en dubte els fonaments de la sobirania popular. Un tribunal no pot dictar el règim lingüístic de l’escola.

I consti que part del problema som també nosaltres mateixos amb una actitud personal de no fer valdre els nostres drets arreu i en tot moment. Si els catalans no fem del català la llengua necessària per viure a Catalunya tenim la partida perduda i de res valdrà la discussió sobre lleis i normes. A Catalunya, i la resta de Països Catalans, hem de viure en català o aranès segons el cas. Sense això ja podem començar a encarregar les nostres absoltes.

Si voleu, en discutim!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 14 de maig de 2022

P.S. Podeu trobar la Llei de política lingüística a: https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/legislacio_i_drets_linguistics/llei_de_politica_linguistica/

i la proposta de modificació a: https://www.parlament.cat/document/bopc/259150012.pdf

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular