Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Llengua El català i la benemèrita.

El català i la benemèrita.

La frustració, i la impotència ha donat pas a la ràbia i en el procés del control de la guàrdia civil, he oblidat la meva pròpia llengua. Tot i el títol i o precisament per aquest, molts dels meus seguidors i lectors estareu esperant saber si em vaig acabar imposant durant l’escorcoll amb la meva llengua, i he de dir que no.

Malauradament i encara segueixo fent el repàs de la situació, em pregunto si totes les altres alarmes ja em deien que posant potser el català per davant, em posava directament en situació de confrontació intel·ligent o no.

Cal recordar que això és una situació que reflexiono hores després de l’escorcoll i per tant, ara potser vull ensucrar una situació que no va passar. Per tant anem als fets.

Els fets són, que hi ha un control de la guàrdia civil a tres km de casa, i a la meva parella i a mi, i com aniré veient, a una desena de persones- només en aquell moment- ens aturen, escorcollen i demanen informació dels nostres documents a la central. Van ser en tot moment funcionaris educats, i se’ns va respondre a tot al que vam preguntar, tot i que en el moment de ser lliurats a la carretera ens van deleitar amb un “QUE PASEN UN BUEN DIA ” sorneguer. Però jo havia estat responent a contracor, i estava emprenyada.

Em sentia controlada, vigilada, pel cervell em van passar moltes idees, i anava mirant al meu voltant. Les persones que estaven fent cua eren de faccions similars, caucàsics, cabell negre, i entre 20 i 30 anys. Els vehicles apartats de la carretera estaven buits, per tant, estaven buscant a un tipus determinat d’individu, o no.
Nosaltres som una parella que ronda la seixantena, i la meva parella s’assembla més a Van Gaal, que a Guardiola, així que cada vegada em va semblar més estrany el nostre escorcoll. No donaré més detalls dels que ja he posat a la piulada de Twitter (si voleu, el podeu llegir en aquest enllaç), per què em vull centrar en allò que no he dit, del perquè estava tan enfadada amb ells i sobretot amb mi mateixa, que fins i tot em vaig oblidar de respondre amb la meva llengua, el català.

Encara no entenc aquell escorcoll, i que va fer que fóssim sospitosos, si una corda groga que porto penjada en el retrovisor, la meva cara de mala llet o com els mirava fixament, i segurament no ho sabré mai.

El que si sé és que estava disgustada i ho segueixo estant, i és perquè em sento desprotegida pels meus i a la vegada espiada pels que em volen mal.

No sóc capaç d’entendre ni assimilar com el conseller d’interior d’un partit independentista ha demanat ajuda als del “A por ellos”. Un conseller del qual jo he demanat la dimissió al cap de poques hores de la seva estrena, exactament igual com vaig fer amb el seu antecessor. Ho vaig demanar i ho demano per incompetents i col·laboradors necessaris d’un 155 encobert. Jo no sóc política i per tant no entenc ni vull entendre els entrellats dels passadissos institucionals. Per mi és evident, que no es pot ser independentista i controlar una conselleria que treballa per l’estat espanyol i alhora fer-se les víctimes.

En aquest sentit sóc del mateix parer que el professor Alfons Durán i Pich quan diu que ens aquest moments hauria de ser la CUP, qui “okupès” mai millor dit, la conselleria d’interior i així s’involucressin en el govern.

Però sembla ser que la Cup no vol entrar a govern i pel que sembla la conselleria del nou govern passaria a mans d´ERC, així que estarem pitjor si es que això pot ser possible.

Tot això que us he explicat ve al cas del perquè jo no vaig parlar en català? Doncs no ho sé. Sóc bilingüe amb tendència masoquista a respondre amb l’idioma que em pregunten, o potser per una mena d’educació mal entesa. Per exemple no sé parlar francès tot i que l´entenc bastant, però estic segura que si hagués tingut coneixement de francés bàsic, hauria respost amb l’idioma francòfon immediatament.

El fet és que vaig posar el cervell i el cos al servei de la reivindicació, però em vaig deixar la llengua catalana a un racó. Potser el meu subconscient va dir que amb els gestos i les bufades ja estava mostrant el meu total i absolut rebuig a l’escorcoll i ja era suficient.

No ho sé, no és una excusa, el català és la meva llengua materna i paterna, però no així l’escriptura, i per això porto dedicada a escriure exclusivament en català des de fa tres anys i de manera autodidacta amb el sentiment de no haver-la reivindicat bé durant tots la meva vida.

No vaig amagar la meva llengua, tampoc em va sobtar no haver-la utilitzat, però no la vaig fer servir perquè no vaig ser conscient de que no ho estava fent, i això encara em va enfurismar més.

Però un cop feta la reflexió del moment, tenia que ser objectiva amb mi mateixa per poder ser-ho amb els altres, i només puc dir que potser aquesta Catalunya amb la que somio, només està en el meu interior, i que a fora, al carrer, i a la vida diària, només soc una minoria nacional ocupada per un règim autoritari, amb col·laboradors necessaris dins de la meva cas. Ja ha quedat constatat que cadascú en la seus propis errors i jo, potser de manera inconscient, també responc al que se’m demana sense qüestionar-ho. Es un xip que hem de canviar si volem ser allò que diem que volem ser, no creieu??.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. 

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

1 COMENTARI

  1. La pregunta sobre l’ independentisme de qui demsna ajuda a l’ ocupant i col-labora amb ell, es contesta sola, la doble agenda de Erc ,es tan clara i falsa com el socialisme i respecte per la democracia de Sánchez.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -