Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Eixamplar la base o qui no sembra, no recull!, per Francesc Pomés...

Eixamplar la base o qui no sembra, no recull!, per Francesc Pomés Martorell.

De todas las historias de la Historia

la más triste sin duda es la de España, 

porque termina mal. 

Como si el hombre, harto ya de luchar con sus demonios, 

quisiera terminar con esa historia

de ese país de todos los demonios. 

Del poema Triste historia de Jaime Gil de Biedma 

Una part de l’independentisme, més uns que d’altres, però tots una mica, fan servir la proclama d’ampliar la base o fer créixer els partidaris de la independència com un mantra que, a força de repetir-lo, creuen que significa alguna cosa, encara que quasi bé mai concretin quines estratègies seguiran per fer-ho i com en mesuraran els resultats.

És obvi que qualsevol moviment social i polític ha d’aspirar a arribar al màxim nombre de persones i a convertir-se en una força majoritària, això és com descobrir ara la sopa d’all. Allò que no es diu és si per aconseguir-ho s’hi val tot, fins i tot abandonar els propis objectius i conviccions.  És a dir, s’ha d’augmentar la base per convèncer a cada vegada més persones de la justícia de les pròpies propostes o l’hem d’augmentar difuminant, renunciant o diluint allò que volíem. 

Si allò que volem és aconseguir que més persones estiguin a favor de la independència, allò que cal és fer-los veure com aquesta pot millorar la vida de la majoria de les persones i possibilitar la construcció d’una societat més justa i equitativa que la que tenim pertanyent a España. Quan es parla de com la independència pot ajudar a la majoria de persones que vivim a Catalunya no cal referir-se només al dèficit fiscal o la manca d’inversions de l’Estat, que també, sinó que podem veure com el Parlament aprova Lleis com la de mesures urgents per afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica (aprovada el 2015 per unanimitat). La llei impedia fer cap desnonament sense oferir un lloguer social, es podia sancionar els grans tenidors d’habitatge i s’establia la necessitat de garantir els subministraments bàsics i evitar talls de subministrament, entre d’altres coses. Va quedar suspesa el 2016 pel recurs del Gobierno al Tribunal Constitucional. La Llei Llei de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial (2017), també suspesa pel TC. La llei de limitació dels lloguers actualment vigent també ha estat recorreguda al TC, en veurem el resultat. La innovadora i necessària Llei del canvi climàtic (2017), suspesa també pel TC. La Llei de mesures fiscals, administratives i financeres del sector públic que impedia el fracking i crear grans superfícies comercials fora de les ciutats. Suspesa també pel TC. La Llei d’igualtat entre homes i dones (2015). Suspesa també pel TC. Tots els intents de crear impostos propis: l’euro per recepta, l’impost sobre els dipòsits bancaris, a les centrals nuclears, a les operadores d’Internet, als pisos buits, han acabat també suspeses pel TC; en el cas de l’impost a la Banca es va anul·lar l’impost català perquè el Gobierno n’havia creat un de semblant, quan ja estava aprovat el català, amb tipus 0 i el TC els va considerar incompatibles i prevalia l’estatal. De la manca d’inversions i de la seva execució a Catalunya per part de l’Estat no cal ni recalcar-ho de tant clara que és. Les xifres parlen soles, com parla sol el fet que només una mica més del 6% de les ajudes per la Covid a famílies en risc de pobresa hagin estat dedicades als ciutadans catalans. Les lleis de normalització lingüística del català estan sempre a expenses de les interpretacions que en vulguin fer els tribunals espanyols i el Gobierno, mani qui mani, no contempla mai la igualtat real entre totes les llengües existents a l’Estat, oblidant-se de la sagrada Constitución i els tractats internacionals signats en favor de les llengües minoritàries. En podríem posar mes exemples, però d’aquesta no exhaustiva relació se’n poden treure dues conclusions: 

1- Quan alguns partits s’omplen la boca dient els independentistes no governen a favor de la majoria dels ciutadans i que només pensen en la independència, caldria dir-los que si alguna vegada fan lleis a favor de la majoria, llavors ja se n’encarrega el Gobierno i el TC de tirar-les a terra, sobretot quan afecten als interessos de les elits dominants a l’Estat. 

2- Sense entrar en partidismes, es pot dir clarament que les majories possibles al Parlament de Catalunya permetrien fer lleis i normes molt mes avançades socialment que al Congreso i que beneficiarien al conjunt dels ciutadans catalans, independentistes o no. Es per aquí on s’ha d’eixamplar la base, convencent de com amb competències plenes podríem fer un Estat mes just i igualitari. I no enganyar dient que es faran determinades polítiques socials quan no se’n té ni les competències, ni els recursos econòmics necessaris, perquè España n’impedeix les dues coses. 

No tenir sobirania política no és un problema només dels ciutadans independentistes, és una limitació a les possibilitats de Catalunya de fer polítiques pròpies, diferents a les espanyoles i, per tant, limita els drets de tots els catalans, independentistes o no.

Vinyeta de Ferran Martin del 2012

Per altra banda, la força de l’independentisme està bàsicament en la seva capacitat de mobilització i d’enfrontament amb un Estat que no accepta de cap manera allò que és un principi democràtic fonamental: el dret dels pobles a decidir lliurement el seu futur. La lluita principal amb l’Estat no és una lluita entre nacionalismes, que també, sinó una lluita per la democràcia. No es admissible que es negui el dret a votar el seu futur a cap poble i si hi ha enfrontament amb l’Estat és per això: La via unilateral es la resposta a la unilateralitat d’España, que no admet de cap manera una solució política del conflicte que passi per l’expressió lliure i democràtica del poble català. Qui imposa la unilateralitat, fins i tot per la força, es España. 

És legítim, i si es vol fins i tot lògic, que després de l’embat culminat el 2017 amb l’Estat i el fracàs en obtenir la independència, hi hagi qui cregui que és millor no continuar ara amb l’enfrontament, convençut que no tenim prou força o determinació per guanyar. Allò que no és admissible és que no es digui clarament això, per tal que cada persona sàpiga què vota i per què. L’ambigüitat, el confusionisme i la construcció de relats falsos demostren la manca de conviccions democràtiques profundes per part de qui juga a això. 

La taula de diàleg és la de la impotència: els uns incapaços d’imposar la seva idea d’Espanya si no és per la força, amb el desprestigi internacional que això suposa, els altres incapaços d’assumir realment els costos d’exercir el dret d’autodeterminació. Si voleu podem admetre també que no ens convé ser els primers a aixecar-nos de la taula, però sempre que quedi clar que per moltes crides al diàleg que fem des de Catalunya, España no dialogarà mai sobre el dret d’autodeterminació i emprarà tots els mitjans, legals i il·legals per aturar l’independentisme català. Li va el manteniment del seu Estat i dels interessos de les seves elits dominants.  

No es pot dialogar sense aconseguir almenys la fi de la repressió. No pots negociar amb qui en qualsevol moment et pot perseguir i empresonar. No es donen les condicions mínimes de confiança. Negociar així és col·locar-se en mans de l’Estat i subordinar-se absolutament a ell. La política repressiva de l’Estat, en contra d’allò que afirma el Gobierno, es fonamenta en l’ús de tots els aparells de l’Estat i fins i tot, com hem vist amb la pretesa trama russa, de desinformació i espionatge il·legals. El Gobierno de l’Estat és part d’aquesta persecució. No ha revisat el delicte de sedició, com havia promès, no ha fet servir la seva influència sobre l’advocacia de l’Estat i la fiscalia, i ni es planteja acceptar l’amnistia com a forma d’establir una situació favorable al diàleg. La reacció del Gobierno a la detenció de Puigdemont demostra que continua desinformant: en Puigdemont sempre ha estat a disposició de la justícia, i allò que el guia  bàsicament és la venjança. 

L’Estat espanyol només contempla una sortida al conflicte català: la desfeta i derrota total de l’independentisme. Ni es planteja la possibilitat de cap cessió real, i l’única cosa que podria acceptar, una vegada assegurada la victòria total, és una certa clemència amb els vençuts.  Aquells que confien en una actitud diferent del Gobierno de l’Estat, a part d’ignorar tots els precedents històrics, han d’admetre que desmobilitzar a la gent i intentar dialogar des d’una posició de feblesa no ha aconseguit ni tan sols aturar la repressió. Els cal treure’n les conseqüències i deixar de jugar amb la por a un Gobierno PP-VOX per justificar allò que no és justificable. Hem de girar el relat: no som els catalans qui ens enfrontem a l’Estat, és l’Estat qui no accepta plenament els drets democràtics reconeguts arreu del món i nosaltres allò que fem és reivindicar-los.

Vista des de l’independentisme, la situació hauria de ser prou clara. Cal recuperar la unitat estratègica entre tot el moviment i aprofitar totes les escletxes de l’Estat per continuar confrontant-lo amb la seva mancança més forta: la manca de democràcia real. El conflicte català, com ja hem dit, és sobretot un conflicte democràtic: el dret de qualsevol poble a decidir lliurement el seu futur. Només posant en el centre del conflicte això tenim possibilitats de fer-lo un problema de tota la UE i que no pugui ignorar-lo. La democràcia és el cor de la UE. També ens cal tenir clar que els lideratges han de ser compartits, no d’una sola persona (fàcil de perseguir o ser sotmesa a xantatge per l’Estat) o d’un sol partit, temporal (massa temps exercint el lideratge crea sinergies negatives) i amb rendició de comptes periòdica (per evitar pactes i acords a esquenes de la gent).

Les institucions autonòmiques són part de l’aparell de l’Estat i pretendre fer-les servir en contra seva és completament absurd, no hem après res de l’aplicació del 155 i dels abusos de la «nostra» policia i de l’advocacia de la Generalitat? Quantes vegades haurem de comptar les víctimes de la repressió que ho són mercès a la col·laboració de la Generalitat?

Eixamplar la base, ser més, ha d’anar per aquí: per convèncer a més persones que la independència és una bona oportunitat per a la majoria dels ciutadans i per cridar a les conviccions democràtiques d’aquelles persones que, legítimament, estiguin en contra de la independència, però que abans de qualsevol altra cosa són demòcrates i acceptin el dret de tots els catalans a decidir el seu propi futur, també d’aquells que no volen la independència. No es pot defensar el dret de les persones a decidir democràticament les polítiques a fer i negar-se a que això també inclogui el dret a triar en quina comunitat política volem viure. Si es defensa la sobirania dels ciutadans, s’ha de defensar per a tot, no només per a allò que cadascú vulgui. En el fons, això ens situa en una discussió mundial: quins són els límits de la sobirania popular i com combatem aquells poders que actuen al marge, i moltes vegades per damunt, de les decisions democràtiques. És per aquest motiu que l’independentisme català és vist internacionalment amb tantes reticències: perquè posa en dubte l’estabilitat dels vells Estats-nació, dels quals la globalització n’ha mostrat les seves limitacions, i perquè discuteix els límits de la sobirania democràtica.  

Si ampliar la base vol dir renunciar a les pròpies conviccions i objectius, encara que sigui temporalment, correm el risc d’enfonsar l’edifici. És a dir, de què serveix ser més si ja hem renunciat a exercir plenament el nostre dret a decidir?

El projecte nacional espanyol, unitari i centralista, compartit per la majoria de forces polítiques i ciutadans, és incompatible amb el respecte a la pluralitat i diversitat i, per tant, no abandonarà mai el seu objectiu final: anorrear la identitat de tots els pobles diferents i oposats al seu projecte. És España qui exerceix un nacionalisme agressiu contra tots els altres pobles i, o ens defensem amb totes les eines democràtiques i pacífiques al nostre abast, o assumim quedar com un element folklòric de la identitat única espanyola.

Els independentistes tenim una estranya habilitat en barallar-nos entre nosaltres per qualsevol mena de fotesa i no ens estalviem insults i desqualificacions personal, mentre la repressió i la centralització unitarista de l’Estat va fent via. Semblem incapaços de posar-nos d’acord en uns mínims comuns que ens permetin assolir l’objectiu de crear el nou Estat. Malgrat la vergonyosa baralla partidista, el desllorigador no és difícil. Només cal tenir en compte dos pressupòsits: 

1. És molt legítim que cadascú pensi el nou Estat segons les seves conviccions personals: de dretes o esquerres, feminista o no, ecologista o no tant, solidari o insolidari, capitalista o no, amb el català com a única llengua oficial o no, etc. etc., fins i tot és bona aquesta pluralitat, però cap d’aquests projectes es podrà fer sense assolir abans l’Estat propi. Dit planerament: aconseguim primer el nostre Estat i després ja decidirem democràticament com ha de ser aquest. Dividir-nos per aquestes qüestions abans d’aconseguir l’objectiu, és la millor manera de no aconseguir-lo mai i continuar posant en mans d’Espanya la definició del projecte polític en el qual ens tocarà viure.

2. El projecte de nou Estat s’ha de fonamentar bàsicament en la convicció que aquest seria una bona eina per millorar el nostre present i el nostre futur, i mantenir la nostra pròpia personalitat com a poble, personalitat plural, diversa i canviant. Fer un Estat és la millor manera que tenim, en les circumstàncies històriques actuals, de decidir per nosaltres mateixos i agafar un camí amb noves i millors oportunitats per al conjunt dels catalans. Implícitament compartim que això és més factible sent independents que depenent d’un Estat com Espanya. Ara, repeteixo, per fer-ho possible primer s’ha d’aconseguir la independència. Els colors i formes del nou Estat ja els decidirem quan el tinguem.

I entretant eixamplem la base tant com puguem, i primer de tot amb aquells que es diuen independentistes, però que sempre posen per endavant alguna excusa per ser conseqüents amb això, sense renunciar a bastir l’edifici que volem: un Estat independent!

Tenir Estat propi, en el context històric actual, no és cap panacea, no resoldrà per ell mateix cap dels problemes que tenim, però és una condició mínima per poder tenir veu pròpia i avançar cap a l’exercici de la sobirania dels ciutadans en tots els aspectes de la vida social, i per això les forces conservadores d’arreu, també les catalanes, no hi estan interessades i s’hi oposaran. Avançar cap a graus més grans de sobirania dels ciutadans només interessa a la majoria de les persones que volem poder decidir lliurement sobre el nostre futur, no només en l’aspecte nacional, sinó també en tots els aspectes de la vida. Fer entendre això, és la millor manera d’eixamplar la base social del moviment independentista. Això sí que permet sumar lluites compartides: l’ecologisme, el feminisme, els moviments antiracistes, el respecte a la diversitat personal i col·lectiva, la justícia social i la igualtat, la solidaritat…

Per aquestes raons, hom pot afirmar que l’independentisme català, així entès, és part d’un moviment democràtic internacional a favor de la sobirania de les persones i la seva capacitat de decidir sobre tots els aspectes de la seva vida, que va molt més enllà d’un simple problema local.

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 4 d’octubre 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -