Diumenge, setembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Polítics Dos atacs de banyes i una coherencia.

Dos atacs de banyes i una coherencia.


Aquí teniu la resposta a l´impresentable carta d’Oriol Junqueras, de la tambe impresentable resposta/carta de Jordi Sánchez i de la decisió coherent de la MHP del Parlament, Laura Borras.


Sincerament crec que el que ha passat amb la carta de Junqueras no és cap programació, perquè la rendició està plantejada i planejada des de fa temps. I qui te ull i a volgut veure estava clar fins i tot abans del #14F. De fet va ser evident després del 27 d’octubre de 2017, i abans del 21D, quan el mantra electoral va ser “ni un pres mes”. Aquella frase ja donava a entendre que la via independència o no per molts polítics, només era un mitjà per conseguir propòsit individuals i de partit, i que en cap cas en la ment d´aquells “professionals” de la política, entrava restar-se ells en res.

Per tant el que va passar l´altre dia és que ningú s’esperava aquestes 3 notícies tan importants de l’exili en 24 hores, i ningú esperava que el president Pedro Sánchez que necessita urgentment els fons europeus i si no dona els indults, -Europa no està per la feina de pagar un diners a un estat que té presos polítics- , és veies l’altre dia en la urgència de fer una declaració des de Brussel·les sobre els indults, que va esvarar fins i tot als seus barons del partit. Aquí la carta de “l’humanista espanyol” Oriol Junqueras ja va anar prenent forma, per apaivagar les animes dels voltors socialistes, i apaivagar la ràbia incompetent que tenen alguns quan tot i tenir victòries conjuntes, sino son pròpies els hi son alienes, i si a mes no ajuden a la seva sortida personal agreuja el seu ma humor, doncs altera la percepció molt cops.

Que l’exili tingués tres victòries europees sobre drets fonamentals, una lluita per demostrar que són innocents, demòcrates i independentistes, inexplicablement va fer mal, i ràbia a un part de l’independentisme, i alguns van tenir un petit atac de banyes.

De fet seria honest si deixéssim de parlar d’alta política perquè no és cert, alguns mantenen la dignitat personal i del càrrec, però d’altres s’han convertit en veritables andròmines, que fan més nosa que servei a la causa.
En això no poso només al sac a Oriol Junqueras, sinó que aquí el paper de Jordi Sánchez  es de jutjat de guardia, , si un no va poder evitar escriure una carta basada amb la seva propia impotencia veien que la seva jugada havia estat fallida i el PSOE no havia complert el pacte que li va prometre, de que si la cosa es calmava, la presó era qüestió d´uns quants mesos pero que els exiliats no podrien tornar mai. Però la realitat s’imposa i diria que les sentencies auguren en un futur que això serà a l’inrevés, i no ho supera.

Jordi Sánchez també ha volgut ser mes papista que el papa de Roma, i ha tornat a patinar, i tambe ho ha fet perquè tampoc es clar amb el que diu ni amb el que fa i al final el fum s’esvaeix i apareix la llum.. Aquest cop, la relliscada l´ha fet voluntàriament amb llum i taquígrafs i davant de molts espectadors, i ha deixat constancia per escrit.

Ell mateix s’ha posat a primera fila i a desvetllat el que pensava ell i “altres” -que ara haurà d’aclarir- sobre el referèndum. Els que hi estem una mica mes ficats, sabem com treballa Jordi Sánchez, i que ha estat fet fins ara. El tema de com ha gestionat l’entrada a govern , ho haurà acaban dirimint el propi partit, i de fet el que ell pensa que volia ser l’1 oct, ja no ens importa. No ens importa si l´1OCT era per forçar a l’estat repressor o si l’estat repressor creia que el que hi hauria seria un pícnic tot i que només els va faltar portar la cavalleria rusticana), el que importa ara, és que la gent va posar les urnes, va votar, va comptar i vam guanyar i van ser testimonis milers de cossos malferits. Aquell referèndum srs. Junqueras i Sánchez, no va anar de vosaltres, va anar de la gent que desitja un futur en comunitat, i va sortir facificament a votar tot i que vosaltres crèieu que seríem 4 gats. Aquell referèndum no el va legitimar la Comissió de Venecia, el va legitimar l’estat espanyol al crit de el “a por ellos ” de la mà de policia violenta, de polítics que van demanar violencia, de jutges i fiscals callats mentre els cossos de seguretat exercien violencia a civils pacífics , i el rei que saben que allò que estaven perpetrant les seves forces de seguretat era un crim, no només ho va permetre, sinó que tres dies després va dir en directe a tot el món, que no només estava d’acord amb allò que havia passat, sinó que a partir d’aquell moment ell es posava al capdavant de la repressió. Aquell discurs terrible va donar al referèndum la validesa de causa justa, que es va guanyar de manera justa,el poble català. És evident que en moments importants els líders no deixen de ser éssers humans i tenen les seves debilitats, i que molts cops ens fan enrederir el projecte. Bé, siguem conscients d’això, i tirem endavant en les eines que ens quedan i que encara es poden fer servir i fem-ne d´alternatives innovant idees i complicitats, perquè el poble mai s´atura tot i que sembli que pugui està adormit.

De vegades l’únic que estem fent és reflexionar i aprendre dels errors per no repetir-los. Una lliçó apresa per exemple, és haver-hi deixat el teu futur 100% en mans dels polítics, perquè el procés ens ha ensenyat que és difícil que qui té els privilegis d’un estatut que li dóna el mateix estat espanyol, qui ostenta el càrrec de maner privilegiada, no es vulgui desempallegar del càrrec, intrínsecament voldrà ser conservador i mes si l´alternativa encara té un futur insert i perillòs. El refranyer espanyol està ple d’idees molt pragmàtiques, com la de “mas vale pájaro en mano, que ciento volando”
Personalment, he après a ser una persona mes molt més pragmàtica, i a no sentir que faig  malament a alhora de prendre decisions que potser d’entrada no s’entenen, o de dir quines decisions haurien d’aprendre els altres si es que el que fan sense el meu permís vulnera els meus drets fonamentals, i aquest és el cas que ens ocupa avui, de moment.

Junqueras i la cúpula d´ERC estan per la gestió del nou règim que es diu “la nova normalitat”, i ens ho estan dient i fent a la cara, és que ells estan per “AGAFAR EL PÁJARO” i anar fent. En general sembla ser que estan d´acord fins i tot els votants, perquè han descobert que els fa bavejar mes de gust, haver a guanyat a “convergència” i que Puigdemont, aquell vividor, que per culpa culpa seva , ara no tenim la independència. 

dibuixos de @Elsabem

Després tenim a Jordi Sánchez, que a hores d´ara no entenc que li va veure el MHP Puigdemont a una persona, de la que ja Xirinacs ens va donar referències, de per on anirien la historia, mai millor dit. Discutible la gestió i les maneres a la Crida Nacional, i ara està intentant fer el mateix amb Junts. No m’agrada el que fa i menys com ho fa, i el partit faria bé en decidir si vols seguir el camí, de deixar-se emmerdar, o a fer allò que li van prometre als votants que farien, i que els votants van creure que es faria. He de dir que talent hi ha, si us plau feu-ho servir en positiu o perdrem tots.

De la CUP només entenc, que uns pinten murs de periodistes, per coses que no estan succeint a casa nostra, i quan passen coses a casa nostra, “ni estan, ni se les espera”, altres estan fent antifeixisme ibèric al Congreso de los diputados, i els més independentistes estan treballant des del consell per la república. No se si tot això te a veure amb el canvi de peluquería i sastreria, però tot va ser deixar créixer serrells i abandonar camisetes reivindicatives i va aparèixer un to mes ensucrat en totes les intervencions.

Dels ostatges dir això, que són ostatges, i que per tant no tenen cap dret a decidir si el referèndum és vàlid o no, ni bescanviar el futur del poble per qüestions molt greus per ells i ells, però exclusivament personals.


L’exili intenta fer allò que es van pactar entre tots abans del 27 d’octubre vist que la majoria no volia arriscar-se a fer efectiva la independència de Catalunya. Va ser llavors una decisió consensuada de lluitar contra l’estat sense violència i utilitzant les armes que feia servir l’estat espanyol, la injustícia. Amb justícia, però europea. El MHP Puigdemont de la mà de Gonzalo Boye i de tot l’equip d’advocats d’arreu del món, de molt prestigi, i juntament amb molts, però no tots  de la mateixa manera, que conformaven el govern legítim, estan lluitant judicialment contra la barbàrie jurídica espanyola, i sembla ser, que no els va gents malament.

I sortint del túnel autonòmic, apareix un llum de coherencia i decisió, que justament neix d’aquell #1oct, i que els líders d´aquest govern intenten desprestigiar- que es diu Laura Borràs i que te molt clar varies qüestions- que es el referèndum va ser un èxit del poble i que no existeix la taula de diàleg, i que els indults son una qüestió personal i no tenen res a veure en la solució del conflicte polític i per tant ella no se sent interpelada per formar d’aquest govern gestionat per Oriol Junqueras i Jordi Sánchez.

No ens enganyem, no fem trampes al solitari , renyem a qui es decep i felicitem aquí compleix allò que diu, perquè no fer-ho només ens perjudica a nosaltres. No es cert allò de que la política no te res a veure amb el dia a dia i que ara cal gestionar i no fer volar coloms. La política de la que fuges es la que et puja els impostos del rebut de la llum de manera indecent, perquè tu no protestes, per exemple. Així que siguem clars i estrictes també amb els polítics que hem votat, per dir lis que, AIXÍ NO, EN EL MEU NOM, AIXÍ NO!


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -