Dijous, octubre 28, 2021
- Publicitat -
Inici Articles Diari de la repressió Diari de la repressió. -segon escrit- per Esther García.

Diari de la repressió. -segon escrit- per Esther García.

El diari, vol ser un espai dedicat a totes aquelles persones innocents, que són imputades per delictes inexistents, a causa de la repressió de l’estat espanyol i català, i que volen expressar-se. Sara-Lidia-Ester intenta ser la finestra oberta a totes elles, sense preguntes, sense titulars, només un glop d´oxigen, amb l’esperança que res del que està succeint, quedi en l’oblit.

Hola, sóc l´Esther García Canet @CanetEsther Mare de tres criatures. Ocupo el temps a criar de forma respectuosa els meus fills, a treballar fora de casa, i quan tinc temps, disfruto dels meus amics i de la vida.
I sóc una de les últimes encausades en la operació JUDES.


“Barcelona sigues sàvia, jo et vull radical.
No caiguis al seu joc de la doble moral,
que si jo lluito és per amor, i no per fer-te mal”.

Adala

Em llevo a les sis del matí, que encara ressona aquesta cançó de l’Adala dins el meu cap. Fa dos anys, tornava de la feina. Mentre jo dormia al tren, centenars de policies esbotzaven de manera maldestra, les portes de 9 famílies. Ho van fer sense miraments, apuntant a tot allò que es movia, tant els feia que fossin nens… Havia enviat una estona abans un missatge, com cada dia, al Germi i no va contestar. Vaig pensar que aquell dia hauria començat abans a treballar i que ja em diria quelcom.
Eren les set i seguia sense sonar el mòbil. Una trucada espantada, encén la ràdio em diuen… I es va fer negra nit.


Embogida, vaig llevar al Sidali, no podia articular paraula. El mòbil treia fum i jo només tenia un sol pensament al cap, que totes estiguessin bé.
No sóc capaç de recordar amb precisió, quan vaig saber que amb l’Alexis i en Germi, hi havia set detinguts més. Vaig seure a agafar aire. Desprès em vaig dutxar, vestir i vaig marxar de casa. No podia deixar que els petits em veiessin presa del pànic.
Dos anys més tard, encara hi ha matinades en què em sento davant de la finestra i miro a banda i banda. El carrer és net. Saps que no et detindran, perquè els advocats ens ho han dit una i mil vegades, però, inconscientment, per instint, passes una estona agafada als barrots de la finestra. Un soroll sord et desconnecta. S’ha llevat a fer pipi, el tapo, i l’observo com torna a dormir… respira compassadament, el seu germà es remou, però després d’uns segons, la son, torna a ser la seva companya. I penso que, potser d’aquí a un temps, seran només records guardats en la retina. S’escola una llàgrima. Per què jo? Per què ara? Per ideologia, amistat. Només és això. I el preu a pagar és exorbitant. Et redacten com algú capaç de cometre les atrocitats més grans, sense proves, només per ideologia, només per amistat. Radical… em diuen radical… jo, que sóc incapaç d’articular un insult davant d’un nen perquè no el repeteixi. Viure la dicotomia del que ets amb el qual volen fer creure. I no poder fer-hi res més que esperar un judici del qual saps que no tens cap garantia. I pensar que potser, passaran trenta anys i ja seran grans i t’ho hauràs perdut tot i els hauràs perdut del tot. I no ets l’única. Ni l’última. Però ni tan sols això, et procura consol. I ‘avui i el demà, que serveixin per passar cada segon al seu costat. Perquè la repressió també és saber que no tens un més enllà. Et paralitza la incertesa del fet que no tinguis un dia D, quina ironia!


Fa tres hores  amb respiracions autògenes, he aconseguit dormir dues hores, he atracat la nevera dues vegades. Em fa molt mal la panxa. Tinc les genives cremades dels àcids. Sec a terra del lavabo agafada a la tassa, ploro fluixet perquè sóc capaç de projectar la meva imatge i sentir tot el fàstic i la vergonya de qui és dèbil i no controla els impulsos. I per enèsima vegada et repeteixes que potser no era la millor solució, però ja fa massa anys que la meva relació amb el menjar, és tòxica i insostenible. Perquè la repressió política no és només haver de defensar els drets col·lectius si les idees, la repressió política també són, fruit de l’ansietat, malalties comunes.

Em dutxo, prenc un cafè, i només queda esperar que engegui el meu motor. I com sempre, puntuals, a les 07:30, sento aquelles tres mames que em diuen que tenen gana. I així aconsegueixo empènyer, un altre dia.


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

2 COMENTARIS

  1. Gràcies per aquests escrits sincers i punyents.
    Desitjo que el llops es cansin de voltar entorn teu i de totes les altres persones cruelment atacades sense cap més raó que omplir-nos a tothom de por.
    No defalliu, per més assetjats que us vulguin fer sentir.
    Que tothom denunciï el patiment que li han imposat.
    Teniu dret a compartir, tenim dret a saber per poder-nos solidaritzar amb vosaltres.
    Gràcies i anima d’altres.
    Tot el meu afecte,
    Montse

  2. Bona nit Montse.
    Moltes gràcies pel teu suport. Escriure forma part de la teràpia que segueixo per a empassar coll avall el que patim les encausades. Mai ha estat motiu de vergonya, saber-me dèbil, i per això aquests articles. Sabem que no estem soles. Sabem que sou moltes i mai podrem agrair suficient que estigueu al nostre costat. No passaràn!
    Esther

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

DREAM TEAM?

El Consell de la gent.

Sí se puede, Rufián?

KRLS.

- Publicitat -