- Publicitat -
Inici Faristol Desmuntant tot un Règim: Els seus fonaments econòmics i polítics (I)per Francesc...

Desmuntant tot un Règim: Els seus fonaments econòmics i polítics (I)per Francesc Pomés i Martorell.

«Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate» (Inferno, Dante Alighieri)  

La dreta i extrema-dreta espanyoles tendeixen a pintar un quadre en el qual la corrupció es un fenomen lligat a la democràcia i els partits, i pràcticament inexistent en el franquisme. Això es completament fals i respon a uns interessos molt concrets d’unes fortunes fetes durant el franquisme, emprant totes les formes de robatori possibles: «Lo que la dictadura robó y la democracia nunca devolvió: así se planificó el expolio franquista». 

La corrupció era un fonament bàsic del franquisme. Un estudi diu: “...la corrupción fue algo estructural dentro de la dictadura, justificándose no sólo por los intereses individuales que satisfizo, sino también porque fue un elemento esencial dentro de los mecanismos que consolidaron y dieron estabilidad al “Nuevo Estado” surgido de la guerra civil“; es a dir, el franquisme va fonamentar el seu poder i pervivència en la corrupció sistemàtica.

El mateix Franco era un corrupte: Paul Preston: Franco fue un político corrupto, murió con una fortuna de unos 400M de euros. Alguns dels casos mes coneguts, no pas els únics, foren: «5 casos de corrupción del franquismo»: el cas Barcelona Traction, l’agenda Rivara, el cas Manufacturas Metálicas Madrileñas, el cas Matesa i el cas Sofico.   

L’herència franquista es pot resumir així: “La corrupción es un legado que habita en diferentes cuerpos, expandiéndose y matando como un cáncer. Justicia. Ejército. Iglesia. Monarquía. Cloacas policiales. Oligarquía financiera. Franco murió, pero no el franquismo. La herencia franquista sigue moviendo los hilos de nuestro sistema, ante la incapacidad del Régimen del 78 de romper sus lazos“: Corrupción, franquismo y régimen del 78: hacia la III República.

I com s’ha pogut mantenir aquesta imatge falsa de manca de corrupció?: “Durante las cuatro décadas del franquismo, la propaganda del régimen se encargó de propagar una imagen de honradez y benevolencia del caudillo, que ha perdurado en varios sectores de la sociedad hasta mucho después. El clásico “con Franco se vivía mejor” se basa en esa visión católica de que con trabajo y honradez uno se podía ganar la vida dignamente. Los casos de corrupción eran silenciados, pero no por ello dejaban de existir. De hecho, no encontraban ninguna traba legal, al menos si tenías los contactos adecuados”. “Franco utilizaba la corrupción para controlar a sus allegados y colaboradores; era una especie de mezcla entre premio y chantaje porque les dejaba hacer cosas y luego les amenazaba con acusarles de ilegalidades“. En la postguerra, i força anys després, es van produir exaccions i incautacions de diners i bens de molts republicans, que mai han estat rescabalats, i que en alguns casos estan encara als tribunals, sense que l’Estat se’n vulgui fer responsable. Era tot un règim qui funcionava com una autèntica màquina per enriquir a alguns, sobretot a aquells que li van donar suport. 

La reforma del 1978 va deixar completament intactes els interessos i fortunes de tots aquells que s’havien enriquit irregularment durant el franquisme, i la democràcia del Règim del 78 no només les ha mantingut, sinó que les ha reforçat amb la privatització d’amiguets que han fet els governs socialistes i del PP, en podríem dir la descapitalització de l’Estat a favor d’uns quants: La política de reconversió industrial que van iniciar els socialistes, que era mes aviat una desindustrialització i privatització de propietat pública, i la beneficiària principal en van ser la Banca, «La fase dura de la reconversión industrial: 1983-1986», va suposar l’inici d’una llarga etapa de descapitalització de l’Estat i de privatització de propietats públiques en favor d’uns pocs, normalment amiguets del partit de torn, i aquesta es l’explicació principal de les portes giratòries. La llista es molt llarga, destaquen empreses amb beneficis molt importants que anaven a l’erari públic, i ara van a unes poques mans privades: Altadis (Tabacalera), Argentaria (Banca), Enagas, Endesa, Gas Natural, Iberia, Indra, Inespal, Red Eléctrica, Repsol, Telefónica, Trasmediterránia, etc. En els Consells d’Administració d’aquestes empreses hi trobareu ex-governants i alts funcionaris que van intervenir en la seva privatització. Almenys son agraïdes! 

A molts altres nivells de govern s’ha seguit la mateixa política amb

privatitzacions milionàries d’hospitals i centres de salut, de residències de gent gran, de llars d’infants, del subministrament d’aigua i un llarg etcètera que demanaria un espai que no tenim aquí. L’excusa per a aquestes privatitzacions, guiades per la ideologia neoliberal, era aconseguir mes eficiència i millors preus. Només cal que penseu en el servei que dóna Telefònica tot i abusar de la seva posició oligopolística, com tenim la factura elèctrica entre les mes cares d’Europa o que ha passat amb les residències de gent gran, la majoria en mans privades, durant la crisi del Covid19. I mireu també la factura de l’aigua. No es casual que: «España es el país de toda la Unión Europea que menos empresas públicas tiene». Això si quan es tracta de socialitzar pèrdues hem rescatat a la Banca (mes de 60 mil milions d’euros) o a d’altres empreses amb pèrdues, com el projecte Castor, les autovies radials madrilenyes o la companyia aèria Plus Ultra. La gran privatització en marxa es la d’AENA (Aeroports), una altra empresa amb grans beneficis que volen passar al sector privat. Ha estat un robatori planificat de la propietat pública, la de tots, que te uns responsables ben definits i coneguts i que expliquen molt bé el capitalisme espanyol de BOE, ja que aquestes empreses privatitzades basen el negoci en el control de les lleis i els preus establerts.

Cap democràcia real es pot construir sobre aquest fonaments ben fàcils de rastrejar en els Consells d’administració de l’Ìbex 35, i en les estructures de poder de l’Estat. L’únic canvi que s’ha produït es que alguns polítics, mitjançant les anomenades portes giratòries, s’han incorporat a aquesta elit, causa de la desigualtat social creixent i de limitar qualsevol avenç democràtic. Els Borbons no son res mes que un indicatiu de com funcionava i funciona el règim polític espanyol a favor d’uns interessos molt concrets. Si teniu interès en aprofundir en les activitats corruptes dels Franco us recomano aquest llibre: 

Cada vegada que surt una nova notícia sobre polítics o ex-polítics que fitxen per una empresa de l’Ibex35 ens escandalitzem, lògicament, i fem proclames sobre que això no s’hauria de permetre. I així fins a la propera, que no trigarà gaire. Allò en que no parem tant d’esment es que això forma part de la forma de funcionar del capitalisme espanyol. Si mireu la llista d’empreses de l’Ibex35 veureu que quasi bé totes les empreses que en firmen part, amb poques excepcions, depenen per fer negoci de tres coses: 

1. Aconseguir una legislació favorable al manteniment oligopolic de la seva posició en el mercat, en contra moltes vegades dels interessos dels ciutadans.

2. Aconseguir una fixació de preus favorable i l’adjudicació d’obra pública per part de les administracions.

3. Aconseguir la privatització i explotació de serveis públics.

Vist això s’entén que el fenomen de les portes giratòries no es qüestió de persones concretes, mes o menys deshonestes, sinó d’un sistema que està muntat així per mantenir els privilegis d’aquestes empreses. I mirant els membres dels Consells d’administració que, per cert, incompleixen les lleis de paritat per sexe, n’hi ha prou per adonar-se’n.

Se’n parla menys però també existeix el camí invers: persones d’aquestes empreses que passen a ocupar llocs de responsabilitat a l’administració pública, i no cal dir quins interessos defensaran. I encara més, a base de favors i compensacions econòmiques i d’ altra mena, les empreses de l’Ibex35 mantenen una forta influència en la judicatura, els alts cossos de funcionaris de l’Estat (per als quals no es que hi hagi portes giratòries sinó que la porta sempre està oberta), el Banc d’España, la Comissió del mercat de valors i la de la competència. 

Sense desmuntar aquest entramat mafiós es impossible de parlar que Espanya té una economia de lliure mercat. Aquí reclamar que funcioni un capitalisme com el d’altres Estats europeus o els EE.UU. es revolucionari. I per no allargar-me, gran part de la corrupció també s’explica amb aquestes empreses. Hi ha polítics corromputs perquè hi ha empreses que paguen. I els pocs casos de polítics jutjats per corrupció, quasi bé sempre deixen de banda les culpes de les empreses corruptores. Tot aquest sistema de negocis procedeix directament del règim franquista que fou, i es diu massa poc, un règim corrupte de dalt a baix.  

Per acabar de veure el panorama, afegiu-hi el malbaratament de diners públics sistemàtic: «Partidas ocultas y pagos desfasados: así despilfarra España millones de euros», l’economia submergida i el frau fiscal, la corrupció dels sindicats majoritaris, que podeu llegir en aquest excel·lent informe de la CNT: «Legitimidad y financiación de los sindicatos considerados “más representativos” en España», el frau de la CEOE, per exemple: «Empleo reclama a CEOE que devuelva subvenciones para cursos de formación por 12,1 millones», el finançament dels partits polítics: «Así se financian los partidos políticos: el 80% es dinero público» i la seva corrupció: «Casos aislados de una corrupción sistémica», o els diners de tots destinats a l’església catòlica: «La Iglesia bate su récord de dinero público justo tras destapar el Tribunal de Cuentas el descontrol del sistema», que a mes ha aprofitat una llei franquista per apropiar-se de milers de propietats immobiliàries, i que el PSOE els hi cedeix: «El PSOE rechaza anular las inmatriculaciones de la Iglesia como pide Unidas Podemos». N’hi ha prou, tot i que n’hi podríem afegir mes exemples, per fer-se una idea de que volem dir, i perquè ho podem dir, quan diem que el Regne d’Espanya està fonamentat en la corrupció, i que aquesta es la que manté el règim actual.

Un dels mèrits que s’adjudica el Gobierno del PP es el d’haver salvat a España del rescat, i la consegüent intervenció, durant l’anterior crisi econòmica. Allò que no explica es que això va ser a canvi de dues coses: 

1- Assumir ell mateix fer la política austericida que propugnava la Unió Europea, de la qual son bons exemples una reforma laboral feta a mida de la patronal, el rescat de la Banca (amb mes de 60 mil milions de diners públics) després d’haver destruït l’única banca popular (les Caixes) i continuar amb les privatitzacions dels bens estatals i els desnonaments que una pràctica bancària corrupta provocava. 

2-Fer una Llei de Seguretat Ciutadana (Llei mordassa) per controlar el possible malestar social. No van caler els “homes de negre” perquè el seu paper el va assumir ben de grat el Gobierno del PP. I per què ho va fer? Fonamentalment per mantenir intocables els interessos de les elits dominants (sobretot l’Ibex35) i la corrupció rampant que una intervenció europea potser hauria posat en risc. Es tractava de mantenir inalterades les xarxes d’interessos i corrupció de l’anomenat Règim del 78, directament hereu del franquisme. La veritat es que se’n van sortir, encara que avui la podridura monàrquica amenaci amb arrossegar-los a tots. Per això ara hem vist caure el rei Juan Carlos per tal d’intentar salvar el fonamental: els interessos econòmics dels de sempre que han malbaratat els mes de 88 mil milions d’euros de subvencions europees, sense haver aconseguit mes que malgastar-los en obres faraòniques com l’AVE, els aeroports, el Càstor, autopistes, etc. enlloc de posar a Espanya en el camí de la productivitat, la innovació i la investigació. Encara es pot estranyar algú que Europa sigui reticent a donar mes diners a Espanya? Ah, el pacte del “Gobierno más progresista de la historia” incloïa l’abolició de la reforma laboral i de la llei mordassa però el Covid no els ha deixat encara temps disponible per fer-ho, pobrets! Els catalans hem jugat el paper d’enemic interior per amagar la realitat del que passava a España i unir els espanyols en un objectiu comú: salvar la seva esplendorosa pàtria al crit de “A por ellos”! 

Amb aquestes dades n’hi ha prou per treure conclusions sobre la naturalesa de l’Estat espanyol, on hi participen també empreses catalanes, i les resistències a qualsevol canvi dels que es beneficien d’aquest sistema, començant per la monarquia. Ningú cedeix els privilegis de gust! 

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona12 de Maig de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -