Diumenge, juny 20, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Desmuntant l’espanyolisme (II). Espanyols de grat o per força! per Francesc Pomés...

Desmuntant l’espanyolisme (II). Espanyols de grat o per força! per Francesc Pomés i Martorell.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya! 

Joan Maragall

En el nostre article anterior, Desmuntant l’espanyolisme (I). A la força no es guanyen voluntats!, ja havíem començat a desmuntar l’argumentari de l’espanyolisme. Continuem!

Un altre tòpic de l’unionisme espanyolista es aquell que diu que això de l’independentisme i el referèndum divideix a la societat catalana. L’argument parteix d’una falsedat, que a més es antidemocràtica. Totes les societats estan travessades per divisions: de classe, culturals, econòmiques, lingüístiques, etc. Totes les societats son diverses i, per tant, contenen elements de divisió i conflicte. Somiar en una societat sense divisions i conflictes es un pensament propi de règims totalitaris, dictatorials, on s’imposa una falsa unanimitat i unitat mitjançant la repressió i l’assassinat. En règims autoritaris com l’espanyol s’intenta deixar fora de la discussió i el conflicte determinades institucions (la monarquia, per exemple) o la unitat territorial ( per dir-ne una altra), normalment per mantenir una situació determinada que respon a uns determinats interessos polítics i econòmics. En l’exemplar democràcia espanyola qualsevol tema que posi en dubte les bases de la dominació de les elits econòmiques o polítiques es considera indiscutible. 

En democràcia les divisions i conflictes no només existeixen, sinó que son també elements positius per avançar cap a una societat millor, son imprescindibles. El problema està en tenir una democràcia real en què es puguin discutir lliurement i racionalment totes les postures i arribar a acords acceptables per a tothom. Quan l’acord no es possible es recorre a donar la veu a les persones, mitjançant eleccions o referèndums, i la societat n’accepta el resultat encara que no tothom estigui d’acord amb ells. Però clar, parlem de règims democràtics no del succedani que ens han venut aquí. L’argumentació falsa i també antidemocràtica continua amb allò de què un referèndum no es la millor manera de resoldre temes importants i que un 51% a favor d’una opció no es suficient. I això ho diuen aquells que sí que consideren vàlid el referèndum constitucional o el trampós referèndum sobre l’OTAN, que va començar sent d’entrada no i va acabar amb de sortida tampoc. Sobre el 51% només cal dir que en canvi sí que consideren vàlid quedar-se com estem amb el 49%. De fet, encara que els independentistes fóssim el 80% alguns/nes ja han dit que la unitat d’España no es discuteix. Es tracta de demòcrates només quan surt guanyadora l’opció que ells defensen. En el fons, i està en la tradició política espanyola, el poble per a l’únic que compta es per ratificar allò que decideixen aquells que manen de veritat. Com es veu una concepció democràtica exemplar

Si això no acaba de convèncer-vos. llavors empren un altre argument: la decisió sobre una possible independència l’ha de prendre tot el poble espanyol, no només una part. Què això vagi en contra de qualsevol racionalitat, de les pràctiques internacionals i dels drets de les minories, reconeguts en el dret internacional i ratificats (per no complir-los) per l’Estat espanyol, es una dificultat menor, i el mes preocupant es que demostra clarament el no reconeixement de la pluralitat d’Espanya i que no consideren al poble català, al basc i el gallec, com a subjectes polítics de ple dret, i fa patent una concepció unitarista i centralitzadora de l’Estat que es remunta al primer borbó, i que va reblar el franquisme. Sona al vell argumentari que es va emprar, per part d’alguns, contra l’establiment del divorci: volien que fes falta el consentiment d’ambdues parts per donar-lo. Es a dir, si una de les parts no es volia divorciar, no hi podia haver divorci. Per sort, avui fa riure pensar en un argument així. Que això ho defensi la dreta espanyola respon a l’herència de la dictadura que han assumit sense cap mena de vergonya, però que ho defensin també forces que s’autoanomenen d’esquerra demostra com s’ha assumit per part de tot el nacionalisme espanyol, aquest que diu que no ho es de nacionalista, els pressupòsits bàsics del franquisme, renunciant fins i tot a la tradició ideològica alliberadora del qual provenen. 

En democràcia als conflictes se’ls hi dóna veu, es discuteixen i es voten, i no hi ha cap problema o tema del qual no es pugui discutir i prendre decisions per part del poble o els seus representants. M’estalvio descriure com ho fa Espanya, i no només en aquest tema. Per exemple hem vist com davant de la crisi sanitària s’ha optat, entre d’altres maneres possibles, per l’autoritarisme del mando único, la militarització i l’Estat policial. Només un advertiment, no es poden retallar els drets i llibertats d’alguns sense que, mes tard o mes d’hora, es retallin els de tots. Ja ho hem començat a veure i ho estan patint determinades esquerres espanyoles que es creien que n’estaven salvats. Es tota una concepció d’Espanya, i la corrupció monàrquica n’es nomes un símptoma, la que està en joc! 

Una de les afirmacions mes suades de l’esquerra espanyolista, d’aquí i d’allà, es la d’afirmar que això de l’independentisme es cosa de burgesos i/o rics catalanoparlants. Ja es curiós que encara parlin de burgesos una pretesa esquerra que sembla que no ha entès ,què ha suposat el neoliberalisme globalitzat imperant respecte a la clàssica divisió de classes. Això sí, almenys ja no fan servir allò de la classe obrera, ara parlen dels poligoneros. Però anem al tema. 

La primera constatació fa vergonya: vist l’abast que té el moviment independentista català devem ser el país del món amb mes burgesos i rics respecte a la població total. I nosaltres sense saber-ho!Clar que potser diran que aquests son els que manipulen a la resta dels independentistes. En aquest cas ells son éssers purs que no reben cap influència de ningú i que mai es deixen manipular. Ja se sap que els d’esquerres, especialment els espanyols, son superiors als altres éssers humans i que aquests son uns pobres desgraciats sempre manipulats. Això sí, mai per l’Estat i tot el seu aparell de poder! 

A això hi afegeixen la llista de grans empreses catalanes per demostrar la seva tes, oblidant que precisament moltes d’aquestes empreses no s’han caracteritzat per recolzar l’independentisme, ans al contrari, moltes d’elles van canviar de seu recolzant al Borbó i l’Estat després de l’1 d’octubre del 2017. Tots els estudis electorals demostren que no es tampoc en els barris mes rics on es vota més l’independentisme. Però es allò que la realitat no t’ha d’espatllar un bon titular! 

Continuen argumentant que els rics volen tenir el poder en el nou Estat. Es veu que en la resta d’Estats mundials, inclosa Espanya, no es així. Allà els rics i/o burgesos cedeixen el poder graciosament als pobres. Quina enveja! 

Llavors surt la corrupció, com si en un règim fonamentat en aquesta com es Espanya fos esperable que no tinguéssim la nostra dosi de corruptes, com en tenim de feixistes, racistes i resta d’espècimens que te qualsevol societat. Però es veu que els catalans hauríem de ser, pel simple fet de ser-ho, angelets! La veritat es que m’agradava mes allò que va dir en Francesc Pujols que els catalans, pel simple fet de ser-ho, ho tindríem tot pagat! 

En l’únic que l’encerten es en què l’independentisme te mes força entre els catalanoparlants que els castellanoparlants; però acceptat això, caldria fer algun esment del perquè persones que viuen aquí de fa molts anys no el fan servir normalment (alguna cosa hi deu tenir a veure la política de l’Estat espanyol, oi? I per altra banda assumeixen una concepció lingüística, molt espanyola, en la qual el respecte a les llengües de totes les persones es completament absent. Els catalans hem de treballar per fer del català la llengua de relació comuna des del respecte a la multiplicitat d’identitats lingüístiques i culturals que ens enriqueixen com a societat plural i diversa. No hauríem de voler fer una España bis, volem construir un Estat des d’uns pressupòsits completament diferents als d’Espanya. I ja sabem que no podem comptar amb certa esquerra espanyolista, com no comptem amb les dretes espanyoles, que accepta tots els defectes d’Espanya, abans que intentar construir un nou Estat i obrir noves possibilitats. 

Un altre argument mentider. L’unionisme espanyol recorre sovint a que no hi ha democràcia sense compliment de les lleis o que les lleis son consubstancials a la democràcia. L’argument oblida dues coses fonamentals:

1- A l’època contemporània no hi ha règim polític, ni els autoritaris o dictatorials, que no s’hagin dotat d’un aparell legal i això no els fa pas democràtics. Stalin, Franco, Hitler o Mussolini van dotar-se d’una legislació extensa, però fins i tot així se la saltaven quan volien. No n’hi prou amb un corpus legal per parlar de democràcia, cal que aquestes lleis tinguin el seu fonament en la voluntat popular lliurement expressada. Les lleis només son justes quan responen a la voluntat dels ciutadans i al respecte als drets humans fonamentals. 

2- Allò que es consubstancial a la democràcia es la lliure expressió de la voluntat ciutadana, no les lleis. Les lleis han d’estar al servei dels ciutadans, no els ciutadans al servei de les lleis. Al Regne Unit funcionen perfectament, per exemple, sense cap Constitució escrita i articulada. 

3- Les lleis han de poder ser reformades, canviades o anul·lades, quan així ho decideixin lliurement els ciutadans, no poden ser mai una barrera inamovible per a la voluntat dels ciutadans. 

El problema a España es concreta en: 

1- L’existència d’una Constitució concebuda com una barrera infranquejable, pràcticament impossible de reformar per camins ordinaris, la qual cosa la converteix en una eina incapaç d’acceptar els canvis que la realitat demana. 

2- L’ús de les lleis segons biaixos ideològics i com a càstig de qualsevol dissidència política o social, i com a arma per perseguir a qualsevol que posi en dubte els fonaments del sistema. No hi ha cap mena de seguretat, ni previsibilitat jurídica. Amb una justícia polititzada, tant per la seva política de nomenaments, com pel sistema d’accés, a les lleis se les interpreta segons els interessos polítics de cada moment.

3- No hi ha camins viables per resoldre la contradicció entre la llei i la seva deslegitimació social, o a Catalunya d’almenys d’una part important de la població. Una llei, o lleis, que no tenen consens social es converteix en injustes i il·legítimes. 

4-No hi pot haver una legítima unitat estatal si aquesta no es fruit de l’acord i la lliure acceptació, i això no ho poden solucionar les lleis, sinó la lliure expressió de la voluntat dels ciutadans. No fer-ho deslegitima tot el corpus legal i el converteix en una eina de domini, en una situació colonial. 

Per tant, el problema a España no es el compliment o no de la Constitució o les lleis, sinó de democràcia. No es pot fonamentar cap règim democràtic en la negació dels drets d’una part important de la seva població, ni en el no reconeixement del dret d’autodeterminació, del dret a triar el futur que lliurement es decideixi per part d’un poble. Les lleis no ho poden amagar sense deixar de ser legítimes, i el problema es amagar-se darrere les lleis per no acarar el principal repte democràtic que te l’Estat espanyol. Veurem com s’ho fan ara amb la monarquia, ja què segons les lleis no es pot ni plantejar l’opció republicana. 

El nacionalisme espanyol aprofita qualsevol cosa per atacar l’independentisme català. Va passar també respecte a la gestió de la pandèmia. Sent cert que a Catalunya es podia fer bastant millor, també cal tenir clar que les responsabilitats les hem de demanar els ciutadans/nes catalans, i que voler autogovernar-se es assumir les pròpies responsabilitats, per a be i per a mal. Cal tenir en compte també els recursos legals i financers que te una autonomia espanyola i les que tindria un Estat independent. Sense això comprem un marc espanyol que no hauria de ser el dels independentistes. El nombre de funcionaris, segons la població ocupada o la dotació dels serveis públics fonamentals incideix també en la capacitat de resposta de l’administració davant de qualsevol crisi. A partir d’aquí avaluem, critiquem i demanem les responsabilitats per les errades de gestió que indubtablement hi ha hagut, i que han costat la vida de milers dels nostres conciutadans/nes, encara que una ex-Consellera a l’hora de fer balanç en plegar, se n’oblidi.

Atès que la imaginació tampoc es una virtut de l’espanyolisme majoritari, no van poder evitar de recórrer a allò que ja havien fet a Euskadi. Intentar qualificar al moviment independentista català, o almenys alguna part d’ell, de terrorista. Tant hi feia que fos un moviment absolutament pacífic: s’ha perseguit a militants individuals, als CDR, els piquets i talls de carretera o ocupacions d’infraestructures com a terroristes. I qualsevol aldarull públic ha estat qualificat de violent i de kale borroka, deixant el dret de manifestació i protesta com un dret pràcticament inexistent. De terrorisme d’Estat aplicat a Catalunya, de moment no en tenim constància fefaent, tot i que queden força aclariments a fer respecte a l’atemptat jihadista de Barcelona del 2017, però d’operacions dels serveis secrets i policials de l’Estat ja en tenim força proves, gràcies a allò que va sortint a la llum de l’anomenada Operación Cataluña. Ara l’esquerra espanyola comença a adonar-se que quan es permet extralimitacions dels poders de l’Estat, també ho acaben pagant ells. 

La darrera tendència de cert espanyolisme es la de qualificar al moviment independentista en general, o a parts significatives d’ell, de trumpista, etnicista i d’extremadreta. Certament a Catalunya també hi ha moviments d’aquests tipus, molt minoritaris, però qui precisament representa mes aquestes tendències es l’espanyolisme català, no pas el nacionalisme català. I no cal que diguem que aquí es dona allò tan vell de no veure la biga a l’ull propi i veure la palla en el de l’altre. Perquè España sí que te un problema real amb el trumpisme, l’etnicisme i l’extremadreta. On tenen mes presència VOX, el PP i Ciudadanos? Qui juga a criminalitzar els migrants i converteix la frontera en un exemple de manca de respecte als drets humans? On es força probable que l’extremadreta acabi formant part del Govern, com ja ho fa en diverses CC.AA.?

En conclusió: l’espanyolisme fa servir mentides o mitges veritats, que no deixa de ser una altra forma de mentir, contra el nacionalisme català, esbombades pel seu domini quasi absolut dels grans mitjans de comunicació, i no s’esforça massa a convèncer-nos que continuar a España ens convé als catalans, entre d’altres coses perquè, antidemocràticament, pensa que en te prou amb el poder de l’Estat. i si convé el recurs a la força, per imposar les seves tesis. Això posa de manifest la seva arrel autoritària, gens estranya provenint d’un règim dictatorial com el franquisme, amb el qual no s’ha fet mai una ruptura democràtica radical. Què es pot esperar d’un règim fonamentat en la continuïtat amb el feixisme, tal i com definia al franquisme una resolució de l’ONU del 1946. Com a mínim l’independentisme català ha despullat a la pretesa democràcia espanyola dels seus falsos pressupòsits. Ara ens cal demostrar no només que el rei està nu, sinó aconseguir que tothom ho vegi. En això estem!  

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol.

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona 29 de Maig de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -