Dilluns, setembre 27, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Desmuntant l’espanyolisme (I). A la força no es guanyen voluntats! per Francesc...

Desmuntant l’espanyolisme (I). A la força no es guanyen voluntats! per Francesc Pomés i Martorell.

L’ardidesa del Cid 

L’autoritarisme de Felip II 

La voluntat d’imperi de Carles V 

I el cul i la veu d’Isabel la Catòlica. 

Joan Brossa 

Qualsevol observador que pensi pel seu compte constatarà que l’Estat espanyol es un Estat fallit i  que la seva continuïtat en la forma actual només es possible per les subvencions europees o per la  força. Està fallit econòmicament -de fet es l’Estat amb mes fallides de la història-, i el deute públic  actual ja puja a mes del 125% del seu PIB anual: 

Políticament es incapaç de consolidar un sistema democràtic acceptable, amb una monarquia  corrupta i polititzada, uns poders de l’Estat lligats al franquisme, l’endogàmia i la corrupció, un  sistema de partits corruptes i allunyats dels interessos de les persones, una església catòlica  incardinada amb el poder i els diners, un sistema autonòmic viciat d’origen i constituït només per  diluir les diferències nacionals realment existents en el seu si, un projecte nacional incapaç de  respectar la diversitat i els drets dels pobles existents, una economia fonamentada en l’extractivisme  de l’Estat (Íbex35), la privatització del sector públic, i en treballs de baixa productivitat i contingut  tecnològic (resultat també d’una política educativa curta de mires i la manca d’inversió en I+D), una  societat dividida entre una elit totpoderosa i un poble sotmès al precariat, un sistema administratiu  pensat mes per mantenir uns determinats privilegis, que per servir als ciutadans, etc. I després hi ha  qui es pregunta perquè es un dels Estats del món on la pandèmia i la crisi subsegüent ha afectat mes  fortament! I allò que es mes preocupant: no s’albira cap possibilitat real de regeneració del sistema,  amb una Constitució feta per impedir canviar res de substancial (“l’atado y bien atado”).  Davant d’això per als catalans la independència ja no es simplement una alternativa política, es una  necessitat fonamental per poder simplement assegurar un futur viable i decent a la nostra gent.  España no vol, ni pot canviar, per a això hauria de ser capaç d’emprendre canvis radicals que no es  veuen possibles des d’una mínima anàlisi de la realitat. La independència tampoc es una opció fàcil  i senzilla, i menys enfront de les tendències autoritàries espanyoles, però es mes viable que esperar  o buscar el canvi a España, malgrat que la divisió dins de l’independentisme també en sigui una  dificultat afegida.  

Simplement per democràcia i per assegurar un futur millor a tots els ciutadans/nes que vivim a  Catalunya, pensem el que pensem, la independència es l’única sortida possible. 

L’Estat espanyol a mes considera a Catalunya una colònia, ho digui explícitament o no. La prova  està en el fet que ni tan sols, almenys per part d’aquells que representen les majories socials, ni  proven de convèncer-nos que continuar formant part d’España te avantatges reals per a tots els  pobles d’España, inclòs el català òbviament. La seva argumentació s’acaba esgotant en la defensa  de la llei o la Constitució, segons la seva particular interpretació, faltaria mes! I quan això temen  que els hi falli llavors no s’estan d’amenaçar amb l’ús de la força i la violència. Ni tan sols es  plantegen la contradicció democràtica de fons que suposa defensar que un poble hagi de continuar  formant part d’España encara que la majoria ja no ho vulgui. Per a ells la unitat d’España es  indiscutible, eterna, i com han dit alguns bisbes un be moral, encara que això suposi ignorar la  història real i els canvis que s’han produït i es produeixen contínuament arreu del mon. I quan proven de defensar un argumentari solen recórrer a arguments falsos o manipulats. Intentem  desmuntar-ne alguns: 

Un dels arguments que sempre es fan servir contra l’independentisme català, alguns des de preteses  posicions progressistes, son que el dret d’autodeterminació no es d’aplicació a Europa i que només  es per situacions colonials i, per als que sí que ens tracten com a tal, no som cap colònia. Anem a  pams! A la declaració d’independència dels EE.UU.(1776) es diu textualment:”Quan en el curs dels  esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a  un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la  Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat  exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació”. Em sembla que una part important de  catalans ja ha expressat democràtica i repetida les seves raons, agradin o no. Aquesta declaració i la  Revolució Francesa van ser la inspiració per a la independència de les colònies espanyoles, que fins  llavors eren considerades part integral del Regne d’Espanya. Cap va esperar el permís d’Espanya per proclamar-se independent, tot i que Espanya no les considerava colònies.  

Immediatament després de la I Guerra Mundial es va crear la Societat de Nacions (1919) que va  emprendre la tasca d’assegurar l’autodeterminació de les nacions europees sota el domini dels  Imperis austro-hongarès, rus i otomà. El 1905 ja s’havien separat Noruega i Suècia. A principis del  segle XX hi havia 24 Estats a Europa, ara n’hi ha 48, si hi incloem a Turquia. Del 1990 (el 1989 va  caure el Mur de Berlín) fins avui s’han creat 16 nous Estats a Europa: Lituània, Letònia, Estònia,  Bielorússia, Macedònia, Eslovènia, Moldàvia, Croàcia, Ucraïna, Bòsnia, República Txeca,  Eslovàquia, Montenegro, Sèrbia i Kosovo. Cap d’aquests nous Estats era considerat una colònia  d’un altre Estat.

Com es veu, pensar que el dret a l’autodeterminació es només aplicable a situacions colonials es  completament fals. Però fins i tot si admetéssim això, només a efectes dialèctics, caldria esbrinar  què es una colònia. Segons la ONU es “un territori en què el seu poble encara no ha assolit un nivell ple d’autogovern”. Cadascú pot fer l’anàlisi de quina es la situació de Catalunya en el règim  autonòmic espanyol i si es pot considerar que ha assolit un nivell ple d’autogovern quan els dos  darrers Presidents de la Generalitat han estat destituïts o inhabilitats, la Presidenta del Parlament i la seva Mesa empresonats, condemnats o encausats, un Tribunal disposa què hom pot discutir o no al  Parlament…Per no allargar-nos: la sentència del Tribunal Internacional de Justícia de la Haia (part  integrant del sistema de Nacions Unides) sobre el cas de Kosovë (22 de juliol de 2010) dictaminà:  “El dret internacional general no conté cap prohibició aplicable respecte de les declaracions  d’independència. La declaració d’independència [de Kosovë] de 17 de febrer de 2008 no infringeix  el dret internacional general”. El tema no es un problema de legalitat, sinó del respecte a la voluntat  d’un poble si es vol autodeterminar, o es preferix la imposició. Tots sabem que fa Espanya, però  quedi clar que no es per raons legals sinó estrictament polítiques. No hi ha cap legislació  internacional que prohibeixi el dret de Catalunya a esdevenir un Estat independent. Una mentida encara que es digui milers de vegades no es converteix en una veritat! Un altre dels  arguments que es fan servir per part de l’espanyolisme es que es tracta d’assegurar la “igualdad entre todos los españoles”. Ja es curiós, o no tant, que en això coincideixin les dretes espanyoles, que  quasi bé tenen atacs quan s’esmenta la paraula igualtat quan es tracta de que tothom pagui els  impostos que els hi pertoca, i les esquerres, que obliden fàcilment que només hi ha igualtat justa  quan es respecta la diferència. I això sí, ningú parla de la desigualtat manifesta de la institució  monàrquica -tan evident aquests dies-, del fet que la Constitución només reconeix una nació  espanyola (las nacionalidades y regiones han quedat en pures entelèquies) i que la llengua castellana es l’única obligatòria per a tothom, i s’imposa de múltiples maneres, per exemple imposant-la com a  llengua única a les Cortes (us imagineu que passaria si s’imposés l’obligació d’emprar nomes el  català al Parlament!), ignorant pràcticament la diversitat lingüística i cultural en la projecció  exterior (Marca España) i amb un sistema judicial de caire colonial (només en les colònies trobarem judicis on la llengua del territori sigui tractada com ho fa España a les Comunitats amb llengua  pròpia diferent a la castellana). Tampoc, i passem a l’economia, ningú se’n recorda dels Concerts  basc i navarrès que creen un sistema que ho té tot menys d’igualitari. Per a la resta de les  anomenades CC.AA. tots intenten evitar la publicació anual de les balances fiscals, i tot i així  sabem que s’ha creat un sistema pervers en el qual qui mes aporta a la caixa comuna pot rebre no  igual, sinó menys que els que aporten menys. Es com si en qualsevol organització comunitària qui  hi posa mes a la caixa comuna rebés no igual, sinó menys que la resta de membres, algú creu que  això funcionaria? Doncs a España, sí! Cal dir que això pot provocar que la caixa comuna sigui mes  petita en frenar el creixement i les inversions en les zones mes dinàmiques, però que importa això  davant de la falsa igualtat espanyola! No hi ha a la Unió Europea cap altre exemple amb efectes  semblants. S’ha de dir que Madrid apareix com la CC.AA. amb un pitjor balança fiscal perquè  l’efecte capitalitat els hi juga a favor: moltes empreses paguen impostos a Madrid encara que tinguin les seves activitats principals a d’altres llocs, entre d’altres coses perquè la Comunidad es permet fer dumping fiscal eliminant impostos (successions, per exemple) o reduint-ne la quota, tot confiant en  què la inversió de l’Estat ja compensarà, com de fet passa. A més moltes institucions estatals tot i ser a Madrid compten com si fossin de tots, com si anar, per exemple, al Museo del Prado, fos  igualment a l’abast de tothom. Això sí, quan l’Estat rep els llegats de Miró o Dalí ni es discuteix on  s’han d’ubicar les peces principals.  

Alguns davant d’aquests fets innegables recorren a un altre fals argument: “qui paga son les  persones, no els territoris”. La qual cosa es part de la veritat, però no tota la veritat. Es cert que  paguem impostos les persones i les empreses, per resumir, però aquestes persones viuen en un lloc  determinat i l’existència o no d’una inversió suficient en infraestructures o serveis bàsics com la  salut i l’educació en aquell lloc determina el nostre nivell de benestar o l’esforç propi que hem  d’assumir per arribar als mínims necessaris. Així s’entenen fets com els peatges, o que Catalunya es  on mes diners s’han de posar de la butxaca pròpia pels serveis sanitaris o educatius. I això perjudica  a tots els ciutadans/nes, independentistes o no. I caldria dir també que l’Estat manté uns  pressupostos i una estructura totalment sobredimensionada respecte a les que hauria de tenir en un  sistema autonòmic.  

N’hi ha prou per no empassar-se els falsos discursos igualitaris que l’únic que pretenen es mantenir  els privilegis d’uns quants i una estructura política caduca semblant al caciquisme del segle XIX. I  tot això en un Estat corrupte de dalt a baix, amb un dels fraus fiscals mes alts de la Unió Europea,  amb un munt de trampes fiscals que afavoreixen als mes rics, a les grans empreses i la Banca. Però  es veu que això no te res a veure amb “la igualdad entre los españoles!”.  

Mes argumentari mentider de l’unionisme espanyolista, especialment d’esquerres. Un altre argument tòpic contra l’independentisme català es aquell que pretén fonamentar-se en el cosmopolitisme i  l’internacionalisme, per menysprear el localisme català. No hi fa res que Catalunya sigui  precisament la zona espanyola mes internacionalitzada en molts aspectes, començant per la cultura,  el nombre de migrants d’altres pobles del mon i l’economia exportadora. La realitat no ha de  perjudicar un bon argument!  

Comencem per l’anomenat cosmopolitisme que es concreta normalment en allò de considerar-se  ciutadà del món. A part que ser ciutadans del món ho som tots, proveu de viure-hi sense cap  passaport reconegut i sense els privilegis que determinats passaports us donen. Si no us en feu una  idea, pregunteu als que sobreviuen de la travessa del Mediterrani en patera! La majoria de persones  necessitem una vida comunitària i això ens fa millors. Els únics autèntics cosmopolites son les grans fortunes i el capital financer. Aquests sí que passen de solidaritats comunitàries i de nacionalismes  inútils. Allò que no se es si tothom volem formar part d’aquesta elit globalitzada, el que es segur es  que la immensa majoria no en formarem part mai. Curiosament alguns que defensen aquest pretès  cosmopolitisme son crítics amb els problemes de tot tipus que provoca la globalització. També  obliden que ells defensen això ben apoltronats en la seva nacionalitat espanyola, a la qual no tenen  cap intenció de renunciar gratuïtament, si no es per adquirir-ne un altra de mes avantatjosa.  Una deriva tòpica es la que fa servir un lema anacrònic: “el nacionalismo se cura viajando”,  ignorant també que els catalans son proporcionalment qui mes viatgem fora de tot Espanya, però es  veu que no ens fa prou profit, des del seu punt de vista clar, o potser, vist d’una altra manera, ens  n’ha fet massa i hem vist que hi ha Estats diferents i que funcionen millor que l’espanyol, cosa no  massa difícil de trobar. Es cert que la globalització i la dominació mundial del capitalisme  neoliberal ens obliguen a pensar en models de governança diferents als Estats-nació clàssics i en  aquest sentit hem d’anar, però també es clar que, amb totes les limitacions que vulgueu, tenir un  Estat propi et permet tenir mes eines per acarar els problemes i influir en el futur que no pas no  tenir-lo i, en aquest sentit, sembla que els Estats petits (associats per exemple a la Unió Europea)  se’n surten millor en configurar societats mes solidàries i justes, que que no pas els vells Estats nació, superats per dalt per la globalització i per baix per la seva incapacitat per respectar les  diferències.  

Sobre el pretès internacionalisme, només cal dir que precisament el terme reflecteix la relació entre  nacions i això només es possible des del respecte mutu a la personalitat de l’altre i Espanya ha  demostrat manta vegades la manca de respecte a les identitats diferents a la unitarista que el seu  Estat intenta imposar de fa segles. Només es pot ser internacionalista des de l’assumpció de la  pròpia identitat i el respecte per les altres, si no del que estem parlant es de colonialisme o  imperialisme. España, o almenys el projecte actualment dominant, es incapaç d’admetre que conté  diferents pobles, i menys de respectar que aquests pobles puguin decidir lliurement el seu futur. Un  altre internacionalisme també es possible: l’Europa dels pobles, no dels Estats! 

Continuarem parlant-ne en un proper article.

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona 27 de Maig de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -