Diumenge, setembre 26, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Desmuntant a tot un Règim: Els seus fonaments econòmics i polítics (i...

Desmuntant a tot un Règim: Els seus fonaments econòmics i polítics (i II)per Francesc Pomés i Martorell

Malfia’t de la història.
Somnia-la i refés-la.

Joan Oliver (Pere Quart)

Com havíem començat a veure en l’article anterior, Desmuntant tot un Règim: Els seus fonaments econòmics i polítics (I), tota la democràcia espanyola, i també la que hi ha a totes les CC.AA, es fonamenta en el saqueig dels fons públics per part de tots els actors que en tenen la possibilitat, i un entrecreuament d’interessos que formen una xarxa de podridura que només veiem de tant en tant i que no canvia mai substancialment. S’amaguen alguns corruptes, sempre tractats benèvolament, i els substitueixen uns altres. El sistema es manté i tot continua igual. Això passa a Espanya des d’almenys el segle XVI, quan els vaixells que arribaven de les Índies carregats d’or i plata només servien per mantenir una monarquia i una noblesa ociosa, i pagar els deutes de les guerres europees, sense invertir res en la millora productiva del país. La dinastia borbònica va continuar amb aquest sistema corrupte que va refermar el franquisme.

Per a patriotes a temps parcial: “El sindicato de Técnicos de Hacienda (Gestha) cifra en 59.000 millones de euros la menor recaudación de España respecto a lo que le correspondería de tener una presión fiscal media con la UE-28, y achaca la mayor parte a la economía sumergida”. “La elusión de las grandes fortunas, seguida por el déficit de la progresividad de la renta dual y de las escalas de gravamen en el IRPF, así como las altas bonificaciones autonómicas en el Impuesto de Patrimonio y en el Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones son las causas principales la brecha recaudatoria en los impuestos personales“. “El Impuesto de Sociedades aún está muy lejos de sobrepasar los 44.823 millones ingresados por España en 2007, hace 12 años. De hecho, este tributo acumula aún un desplome del 44,2%, de forma que los 19.819 millones de euros que las empresas no ingresarán respecto a 2007 conforman la segunda “grieta” más importante, después de la del fraude fiscal, por la que España pierde ingresos“. “Los españoles tienen en paraísos fiscales 144.000 millones de euros (2017)“. Tot aquestes dades les podeu trobar a Internet sense cap problema. A partir de la seva lectura podem començar a parlar de l’amnistia fiscal de Montoro, de la corrupció borbònica, de com de pèrfida es Holanda, i altres Estats europeus, en posar condicions per donar diners a España, o que ha passat amb l’impost a les grans fortunes que prometia el Gobierno mas progresista de la historia, de la corrupció dels Pujol, de la corrupció de partits, sindicats i patronal, etc. i etc. La qüestió es que no parlem mai d’una reforma fiscal seriosa i completa. Val mes fer d’etern pidolaire que pensar en tocar els privilegis d’uns pocs que son els autèntics beneficiaris d’aquesta ‘democràcia’ de pa sucat amb oli que “nos hemos dado entre todos” i que ha convertit qualsevol reforma real en un impossible. Però això sí, els dolents son els catalans que posen en risc la sagrada unitat de la pàtria; es a dir, el sagrat repartiment dels diners públics entre uns quants mentre España te un dels índexs de pobresa mes alts d’Europa. Però a qui importen els pobres? Y viva España!

Infografia amb resultats destacats del Baròmetre 2020 d’Antifrau

La corrupció també parla català! En un règim en el qual la corrupció es sistèmica i afecta a la monarquia, partits, sindicats i empreses pensar que Catalunya n’estaria al marge es o infantilisme o negar-se a veure la realitat. Ambdues coses no son una base bona per construir res. 

El cas Palau de la Música o l’enjudiciament de la família Pujol trenquen d’una vegada amb el silenci de l’anomenat “oasi” català. Però les coses venen de mes lluny. El tancament en fals del cas Banca Catalana ja en va ser un avís, però la corrupció era tot un sistema del qual se’n beneficiaven, fonamentalment, els dos partits hegemònics a Catalunya: CiU a la Generalitat i el PSC en el món local, els ajuntaments. Cal recordar, respecte al PSC, el cas Pretoria (on també hi havia Unió Democràtica implicada), el cas INIPRO, els cas INNOVA/Shirota (també amb ERC i ICV), el cas Mercuri, el cas Sant Pau, el cas Antonio Rodríguez (Tarragona), el cas Hisenda, la fallida de Catalunya Caixa, etc. Unió Democràtica va ser enxampada en el cas relacionat amb la gestió dels fons europeus per a cursos de formació (dels quals també s’han beneficiat CC.OO. UGT i la patronal Foment del Treball) i el cas Pallerols. ICV també es va veure implicada en el cas ACA (Agència Catalana de l’Aigua). Es obvi que CiU, que va monopolitzar el poder a la Generalitat durant dècades es qui te mes casos, a mes dels ja citats: el cas 3%, el cas ADIGSA, el cas Casinos, el cas Clotilde, el cas Fundació Catalunya i Territori, el cas ITV, el cas Port Vell, el cas Solà i Matas, el cas Tren turístic, el cas Oleguer Pujol, el cas Manga (on també hi ha ERC i Unión Cordobesa), el cas Boreas (relacionat amb CatDem i el PDCAT), etc. Tot i l’extensió son nomes els casos judicialitzats, i no cal ser gaire llest per suposar que son només la punta de l’iceberg d’una manera de funcionar sistemàtica. Curiosament, o no gens, tal i com passa a Espanya es jutja i potser es condemna als corruptes però mai als corruptors (les empreses que paguen per rebre obra o serveis públics, entre les que destaca Ferrovial). Es un mostrari de com els diners de tots han estat considerats com una propietat pròpia per part dels partits, sindicats i patronal i han establert un sistema de lladrocini en benefici propi i d’alguns dels seus dirigents. Afegiu-hi com s’han privatitzat moltes empreses i serveis públics i començareu a fer-vos una idea dels milers de milions que ens han robat a tots els ciutadans. La fragmentació de contractes per poder fer adjudicacions a dit es una pràctica comuna a totes les administracions, encara que només es persegueixi quan convé políticament, i es essencial a aquest capitalisme de BOE-DOGC i amiguets que impera a España, i també, no caldria dir-ho, a Catalunya. 

I no parlem del passat, parlem d’unes pràctiques que encara son presents en la nostra realitat. Assumir aquesta realitat i combatre-la es l’única manera de poder construir una República Catalana diferent i lliure d’aquestes xacres.

Normalment quan parlem de portes giratòries pensem em els polítics, jutges i alts funcionaris que passen de tenir un càrrec públic a treballar per a una empresa privada, aprofitant els contactes i coneixements adquirits en el càrrec en benefici de l’empresa, o perquè l’empresa li retribueix allò que ha fet mentre era càrrec públic a favor seu. El darrer cas sonat ha estat el de l’ex-president Montilla, Ministre d’Indústria quan es va aprovar el projecte Castor, es un expert reconegut en la indústria del gas, per la qual cosa ara es en el Consell d’administració d’Enagas. Això es en gran part possible perquè no hi ha un ferm règim d’incompatibilitats i per altra perquè els partits polítics no han permès una professionalització seriosa de la funció pública que eviti que cada vegada que obtenen el governs de qualsevol administració hi desembarquen amb tot una munió de càrrecs de confiança i de lliure designació que no treballen en favor dels ciutadans, com pertocaria, sinó a favor del partit de torn. 

Es lògic que quan canvia el govern s’hagin de pagar assessors dels partits en institucions que tenen centenars o milers de funcionaris preparats? Per què no es professionalitza l’administració pública fins almenys el nivell de director/a general? I no parlem, seria molt llarg, de la munió d’empreses públiques i institucions en les quals els partits col·loquen els seus peons, sempre molt ben pagats a costa dels impostos de tothom. Avui partits, patronals i sindicats majoritaris (CC.OO. i UGT), son autèntiques oficines de col·locació de càrrecs públics, que es deuen a ells i no pas als ciutadans/nes.

Allò en què no ens aturem tant es en què les portes giratòries també funcionen a l’inrevés: persones d’empreses privades que passen, temporalment o per sempre, a l’administració pública i a les institucions públiques. Aquesta modalitat es tan o mes perillosa per poder tenir una administració pública professional i al servei dels ciutadans, perquè col·loca en llocs claus a persones que allò que defensen son els interessos particulars de determinades empreses. El Gobierno de España, per exemple, ha tingut ministres d’Economia procedents de Lehman’s Brothers, una ministra de Ciència i investigació que era abans la cap de la patronal de les empreses de biotecnologia, ministres d’Indústria procedents d’una empresa elèctrica, ministres de Defensa amb interessos en fàbriques d’armament, i a Catalunya va ser Conseller de Salut qui abans era el President de la patronal privada de sanitat. Els casos son molt significatius i molt nombrosos si hi afegim alts càrrecs, diputats i senadors i sindicalistes. Fins i tot alguns polítics han estat contractats per l’empresa que prèviament havien privatitza. 

Un escàndol majúscul ha estat el de la desaparició de les caixes d’estalvis, unes entitats bastides per l’estalvi popular, que tots els partits, sindicats i patronals van abocar a la desaparició o conversió en bancs, a major glòria de l’oligopoli bancari a qui deuen tants favors! Entre d’altres, cap dels grans partits espanyols i catalans mai han retornat els crèdits que els hi havien concedit, ei i ningú els ha declarat morosos o els ha portat als tribunals per exigir-los el retorn. Es tot un sistema que ha heretat del franquisme, no només formes polítiques, sinó també la corrupció generalitzada -ara entendreu el manifest de 70 polítics recolzant al Rei Juan Carlos, de fet es defensaven ells i els seus negocis-: «Más de 70 exministros y altos cargos de PSOE, PP y UCD firman un manifiesto para apoyar a Juan Carlos I y su legado». I no penseu que Catalunya n’està lliure d’aquesta pesta: «Portes giratòries dels catalans vinculats amb el franquisme» o  «‘Portes giratòries’ des de la Transició: els polítics catalans a l’Ibex-35». Això sí que no entén de territoris! 

Organismes que a mes haurien de vigilar que això no passés, son els primers en fer el mateix: La  CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores) “es el organismo encargado de la supervisión e inspección de los mercados de valores españoles y de la actividad de cuantos intervienen en los  mismos“. Per tant, hauria de ser una institució que assegures que el mercat de valors fos transparent  i funcioni professionalment i independent. Nomes cal que us atanseu a qui forma part del seu  Consell i ja us fareu una idea de a qui representa i a quins interessos. La seva gran eficiència no els  va permetre ni preveure, ni evitar la crisi de les hipoteques i les accions preferents. Segurament  estaven preocupats per d’altres problemes. Els nomenaments els fa el Congreso de los Diputados i,  com passa en tants d’altres organismes, entren en el joc de repartiment entre els diferents partits  polítics. Si mireu els seus currículums us fareu una idea de quina independència es pot esperar i  tenint en compte que 2 son directament càrrecs polítics.  

Un altre organisme es la CNMC (Comisión Nacional de los Mercados y Competencia) els  consellers de la qual es nomenen a proposta del Gobierno, i prèvia compareixença al Congreso de  los Diputados. Per veure qui son i com es renoven només cal veure: «Quién es quién en el nuevo  consejo de la CNMC». Sobren les paraules! 

Un altre organisme clau es el Banco de España, tan aficionat a fer intervencions clarament  polítiques sobretot respecte a privatitzacions, drets laborals (sempre alineats amb la CEOE) o la  sostenibilitat de les pensions públiques (sempre obrint el camp a un sistema privat). En podeu veure la composició del seu Consejo de Gobierno i els seus currículums. De la seva gran tasca i  eficiència, n’es una mostra que no va preveure ni va saber evitar la crisi bancària de la darrera crisi  econòmica, que va acabar amb el rescat a la banca per mes de 60 mil milions d’euros a càrrec de tots els ciutadans/nes, que va donar llum verda a la sortida a Borsa de Bankia, de la venda per un euro  del Banco Popular, o va ajudar a pressionar per part de l’Estat a la Banca Privada Andorrana, etc. Això sí, mai ha exigit el retorn del rescat bancari, mentre que al model capitalista per excel·lència,  els EE.UU. l’Estat ja ha aconseguit el retorn de tots els diners: «Por qué EEUU recuperó en 2013 el  dinero del rescate y España perderá 60.000 millones». Tot una mostra de bones pràctiques  bancàries! Curiosament, o no tant, el Banco de España no ha patit cap reducció seriosa, ni de  pressupost ni de personal, quan moltes de les seves funcions han estat assumides, des de la  introducció de l’euro, pel Banc Central Europeu. I un organisme que sempre ha batallat a favor de la privatització del patrimoni públic, no ha trobat encara el moment per privatitzar les residències de  vacances per als seus treballadors, una de les quals es a Roda de Berà. Clar que també demanava  que no s’apugés el salari mínim, mentre ells s’apujaven el seu sou: «El Banco de España insiste en  afear el aumento del salario mínimo». Com podeu veure, del partidisme i la politització a España  no se n’escapa cap institució, i cap està al servei real de la majoria de ciutadans. Canviar aquesta  estructura es impossible sense un canvi radical i no sembla pas que les majories parlamentàries a  España ni tan sols s’ho plantegin: aniria en contra dels seus propis interessos, i això no se l’hi pot  demanar a ningú. 

La veritat es que posant negre sobre blanc les dades d’aquest dos articles, en veure-les una darrere  l’altra, hom te una sensació d’impotència i ràbia que no pot ser bona per a la salut. Potser un altre fragment d’un poema de Joan Oliver (Pere Quart) expressi, millor que ho faria jo,  quina impressió ens queda de tot plegat: 

Temps era temps hi hagué una vaca cega:  

jo sóc la vaca de la mala llet!  

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona 14 de Maig de 2021 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs un resum setmanal

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -