Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol De posar etiquetes o auto-etiquetar-nos, per Francesc Pomés Martorell.

De posar etiquetes o auto-etiquetar-nos, per Francesc Pomés Martorell.

Sembla que etiquetar als altres o auto-etiquetar-nos sigui imprescindible per a la vida social. Es cert que simplifica la realitat i ajuda a fer-se una idea de amb qui parlem i qui som, sense necessitat d’aprofundir en qui son realment els altres o qui som nosaltres mateixos. Te, per tant, un component pràctic que ens ajuda en el nostre dia a dia. Tots etiquetem als altres, sense quasi be ser-ne conscients, pel seu aspecte físic, el gènere, l’edat, la forma de vestir o de parlar, el color de la pell, la classe social, la llengua que parlen, etc. però en canvi, ens molesta quan l’etiquetat som nosaltres mateixos. Llavors ens queixem de què ens atribueixen unes determinades característiques, comportaments o idees sense que coneguin realment qui som. Es una clara contradicció: per què les etiquetes o generalitzacions valen per als altres i no per a un mateix?  Què tenim de diferent nosaltres que no tinguin els altres?

Això ens remet al fet que qualsevol etiqueta, com a simplificació de la realitat, pot ser pràctica però en cap cas es profunda. No dona compte de la immensa variabilitat i pluralitat que presenta el gènere humà, ni de la irreductible diversitat de cadascun de nosaltres. Per tant, hauríem de ser conscients que les etiquetes no donen compte real de cap persona. Quan a mes fem generalitzacions l’allunyament de la realitat encara es fa mes distant.

Quan parlem en general dels homes o les dones, dels blancs, els negres, asiàtics, jueus, gitanos o qualsevol poble, nació o grup social estem inevitablement caient en prejudicis socials i culturals, en el seu extrem en la xenofòbia, l’etnicisme, el supremacisme, el racisme, etc. Passa el mateix quan l’etiqueta es ideològica: de dretes o esquerres, conservador o progressista. O de gènere o d’opció sexual: home o dona, feminista o no, gay o lesbiana o heterosexual, etc. De classe: obrera o burgesa, opressor/a o oprimit/da, creences religioses o no, etc. Son tot etiquetes, que si be poden ajudar a situar fàcilment a una persona o un grup, deixen fora la possibilitat real de conèixer-les a fons i d’acceptar-ne la seva pluralitat i diversitat.

Posar en dubte tot aquest etiquetatge es avui una necessitat bàsica per tal d’obrir-nos a un coneixement real de les altres persones i grups, i de nosaltres mateixos. Etiquetar a una persona o a un grup, sigui el que sigui, es quedar-nos en la superfície de la realitat i, en la majoria de casos, crear-nos una imatge irreal i falsa. Per això no soc partidari de les etiquetes o generalitzacions, fins i tot quan aquestes han servit o serveixen per donar compte d’una consciència de pertinença i de reivindicació. Reivindicar-se d’esquerres o de la classe oprimida, la pertinença a un poble o minoria nacional o reivindicar la nostra opció d’identitat sexual, com fa un determinat feminisme o el moviment LGBTQIA+, pot ser entès com una forma, personal i col·lectiva, de reivindicar la visibilitat i la lluita pels drets i això pot tenir una vàlua pràctica. Com hauríem avançat en els drets dels obrers/es, de les dones, del col·lectiu LGBTQIA+, de les persones racialitzades, etc. sense que es fes visible la diferència i les discriminacions que això portava a tot aquell que pertanyia a les classes oprimides o que s’apartava d’una determinada ‘normalitat’ imposada socialment? Pot tenir sentit com a forma de lluita però hauríem de tenir clar que sempre haurien de ser etiquetes provisionals, revisables i amb tendència a desaparèixer.

Què ens diu avui, d’una persona o un grup, que s’auto-etiqueti com d’esquerres o progressista? No cal que us doni una llista de les contradiccions que trobem sota aquests termes, son prou conegudes de tothom, i estarem d’acord que ens cal aplicar la vella dita de per les seves obres els coneixereu. Passa el mateix amb el feminisme: que te a veure el feminisme neo-liberal de dones blanques de classe mitjana o alta amb el feminisme de les dones pobres i racialitzades? Es obvi que comparteixen la mateixa situació de domini hetero-patriarcal, però en moltes altres coses la seva realitat, la seva lluita i els seus objectius son força diferents. De què serveix dir que una es lesbiana, o es gay, o trans? Per reivindicar la seva existència i el seu dret sí, però les persones som això, persones abans que res. I a mes canviem al llarg de la nostra vida. Avui puc ser hetero-sexual, demà gay i potser a certa edat asexual. I continuo sent jo mateix. Avui puc pertànyer a la classe obrera i demà puc ser un explotador i, òbviament, també pot canviar la meva visió social i la meva ideologia.

Una persona pot canviar, al llarg de la seva vida, de classe social, d’opció sexual, de pertinença nacional, etc. i estar al mateix temps en diverses posicions: Puc ser un explotador com a empresari però, si soc dona o negre, estar discriminat pel meu gènere o pel meu color de la pell. Puc ser un membre de la classe oprimida i ser un opressor en la meva relació amb la meva parella, els fills/es o amb els migrants que resideixen entre nosaltres… Com veieu una etiqueta es impossible que expliqui tota aquesta variabilitat.

En política les etiquetes son una arma de destrucció massiva. Quan a algú se’l qualifica de feixista, masclista, xenòfob, racista o etnicista o nacionalista (això es fa normalment des d’una pretesa posició progressista o d’esquerres) se’l desqualifica de forma genèrica i moltes vegades de forma irreparable. Des de posicions conservadores s’empren els qualificatius de nacionalista (clar que per a les nacionalitats que no son la pròpia) violent, terrorista, comunista i d’altres, amb la mateixa finalitat. En ambdós casos allò que menys importa es la seva aplicació correcta i raonada. Només es busca la desqualificació del rival i te com a conseqüència la impossibilitat d’establir cap diàleg efectiu a qui hem desqualificat d’aquesta manera, i també la pèrdua de valor de les paraules. Perquè clar que hi ha feixistes, masclistes, racistes, terroristes, etc. però precisament per això cal usar aquests termes només quan correspon.

Segur que alguns/es ja es pregunten d’on vull anar a parar amb tanta fraseologia. Es fàcil de resumir:

La idea es que les etiquetes i generalitzacions son una forma reduccionista de veure una realitat que es complexa, agradi o no. I que només les hauríem de fer servir tenint en compte això: son visions falses de la realitat, si voleu pràctiques (no de tothom en volem conèixer la seva realitat, i tampoc ens seria possible), però sempre irreals i, per tant, no serveixen per a cap discussió o anàlisi seriosa.

Si voleu en parlem!

Francesc Pomés Martorell, historiador i escriptor.

 


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -