- Publicitat -
Inici Articles Cotarelo De màquines, maquinàries i maquinacions, per Ramón Cotarelo.

De màquines, maquinàries i maquinacions, per Ramón Cotarelo.

Màquines. 

La relació de l’ésser humà amb les màquines té els seus misteris. Com que totes les màquines són producte del treball i l’enginy humans, es tracta de relacions del creador amb la seva criatura, una cosa sempre complicada. Treball i enginy. De fet, quan parlem de les màquines que tenen forma humana, els diem robots, que és una paràfrasi del rus, rabotchi, treballador. I motor en anglès es diu “engine”. Les màquines són productes físics i mentals dels éssers humans. La Mettrie, un seguidor de Descartes, pensava que els mateixos éssers humans som màquines tan diferents entre si com llurs creadors.
Els líders carismàtics són persones/màquines del màxim abast i moltíssima potència. Aporten el treball més gran i el màxim enginy i per això els altres els segueixen. El seu èxit rau en la seva capacitat per portar els seguidors (i, de pas, a tothom) a la terra promesa. Si ho aconsegueixen, el seu carisma es deslliurarà de tota boira mística, i es veurà com a resultat d’una previsió racional. El líder duu a la llibertat perquè coneix la necessitat. Si no és així, tot pot esfondrar-se i acabar en un desgavell que només podrà resoldre una màquina especial, el Deus ex-machina.
Maquinàries
Com que aporta el màxim treball i enginy, el líder és una força en si mateixa i actua com un centre d’atracció i repulsió d’una infinitat d’interaccions que pot ofegar-lo. La màquina central potser és incapaç de processar totes les dades. Li cal una eina, una altra màquina, una maquinària i aquesta sí que tindrà cura del que Hegel anomenava “la totalitat”. Però no de franc, car, en creant la maquinària, normalment un partit polític, la vella unitat de voluntat del lideratge personal es trenca. Hi ha una mediació entre la voluntat del líder i la realitat: el partit. El partit podrà ser una humil corretja de transmissió o pati de Monipodio, però hi serà sempre, interpretant els criteris del líder amb millor o pitjor fortuna.
Els partits són eines per assolir el poder i fer-ho valer en benefici de llurs agresolats representats. Tenen també els seus interessos i una tendència a administrar-los de mode oligàrquic. Actuen dins un quadre de vida material quotidiana que es burocratitza i veu amb prevenció i reticència qualsevol proposta de canvi radical. Això del “canvi radical” és més cosa de la visió de lideratge personal. Posem noms a la història: sembla raonable que al MHP Puigdemont li calgui una maquinària com a eina per dur el país a la independència. Però no és clar que hagi de ser un partit preexistent. Un tuiter molt actiu (@lluissgibert) feia ahir una consideració significativa: A la @CridaNacional ens vam apuntar fa dos anys 40.000 persones; sembla que a JxC són uns 3.000. Suposo que com que La Crida s’ha incorporat a JxC els seus participants es comptaran com afiliats a JxC al modo del vell sistema de “contracting in” dels sindicats britànics i el partit laborista, quan tot afiliat a les unions era automàticament afiliat al partit. 
Els votants del president ho votarem en qualsevol cas, sempre que el seu discurs sigui el mateix: fer la DUI. No hi ha una altra alternativa. Tinc, però, la sospita que la mediació del partit desmobilitzarà electors que votarien pel MHP si estigués al davant d’un moviment espontani, autorganitzat, basat en voluntaris només que per assolir la independència.


Maquinacions.
La publicació del llibre de Puigdemont/Xirgo ha tret a la llum pública l’amplíssim front d’enemics de la independència dins i fora de Catalunya. Van des de l’ONU i el Vaticà fins als nacionalistes bascs, passant per la UE, ERC, diferents governs europeus i un munt de manefles espaventats de les finances, l’església i altres novetats de l’Espanya eterna. Una aliança de ferro oposada a l’alliberament nacional de Catalunya i interessada per diferents raons a la conservació del statu quo colonial. Una aliança contra les aspiracions d’un poble i disposada a “sacrificar”, anul·lar, eliminar fins i tot físicament al seu líder legítim. Amb tants i tants personatges preparant l’últim acte del drama, l’escenari preelectoral i electoral serà un insigne embolic de maquinacions de tota mena i color. I, en mig de la foscor, tothom podrà veure que les eleccions seran binàries, com un referèndum: el vot DUI és el vot al president Puigdemont o la candidatura que ell encapçali directament o indirectament. Tota la resta és el bloc del No.

Autor: Ramon Cotarelo, article publicat a Palinuro el 05/08/2020

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes. Amb la subscripció rebràs capítols de la novel·la Mémé, articles en exclusiva i un resum setmanal.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -