Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol De l’infantilisme en política, per Francesc Pomés i Martorell.

De l’infantilisme en política, per Francesc Pomés i Martorell.

Tam patantam que les figues són verdes,
tam patantam que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua.
maduraran en el dia del Ram! 

De El noi de la mare, cançó de bressol tradicional

Moltes vegades se sent la crítica, fonamentada, de què els líders polítics, partits i organitzacions ens tracten com si fóssim menors d’edat als quals no cal explicar-los tots els ets i uts de l’activitat política i social. Segurament en aquest fet hi ha tant la creença per part dels dirigents que l’activitat política es cosa de professionals i menysvaloren la nostra capacitat d’entendre plenament els envitricolls d’una cosa tan complexa com la política. Això justifica substituir l’argumentació, el raonament i la discussió pública dels diversos projectes per una mena de píndoles de consum ràpid basades sobretot en el seu efecte immediat, les mitges veritats i la mentida, piadosa o no. En aquest joc allò que compta es la repercussió i la capacitat de crear un marc apropiat a la defensa dels interessos de cada partit o grup. Els mitjans de comunicació, també les xarxes, creen un context en el qual el matís i la reflexió aprofundida no hi tenen lloc. Afegiu-hi que s’utilitzen les enquestes per decidir les propostes polítiques, enlloc d’intentar fer pedagogia entre la població sobre el propi projecte i ja tindrem una gran part del panorama polític en el quals ens movem, de grat o per força.

Però seria molt fàcil descarregar l’única responsabilitat d’això als partits i grups polítics, que hi tenen molta responsabilitat però no pas tota. Per tal que un pugui ser tractat com un infant polític cal també que l’infantilitzat accepti aquest rol. I en molts casos els ciutadans/nes no només acceptem que se’ns tracti com a infants, sinó que ho demanem. Preferim subjectar-nos als nostres prejudicis i posicions establer-tes que haver de pensar pel nostre compte i admetre que la realitat es molt complexa i que per entendre-la una mica cal dedicar força temps a informar-nos correctament i a reflexionar lliure i fonamentadament.

Dit de forma senzilla: ens tracten com a infants i moltes vegades volem que se’ns tracti així. Es força mes còmode. Una manifestació clara d’això es la crítica ferotge, a vegades fins i tot personal, a qui pensa diferent a nosaltres i l’acceptació acrítica de tot allò que diu el partit, el grup o les persones que pensen com nosaltres.

Un dels aspectes mes nocius d’aquest infantilisme polític es continuar creient i sostenint lideratges carismàtics. No podem omplir-nos la boca reclamant la llibertat per pensar, dir i fer allò que cadascú/na de nosaltres vol i continuar depositant una fe cega en determinats dirigents i arribar fins i tot al culte a la persona. La conseqüència es que quan aquest/a líder ens decep reaccionem iradament i ens sentim perduts. Cal dir que el problema es en primer lloc nostre, no hi ha cap persona que mereixi culte ni acceptació acrítica. Si necessitem lideratges, i això ens portaria a una altra mena de discussió que no farem aquí, aquests han de ser sempre provisionals i sotmesos a crítica i a rendició de comptes. Si no ho fem així allò que creem son sectes, no organitzacions igualitàries i lliures. I una de les derivades d’aquest culte als líders son els neopopulismes que s’han estès arreu del mon.

Tota aquesta disquisició ve a tomb d’allò que hom observa, cada vegada mes, en el moviment independentista català, tot i que seria extensible a la vida política en general. Els superlíders, es diguin Puigdemont, Junqueras, Borràs i qualsevol altre, porten a una personalització exagerada d’un moviment social la força del qual estava i està en el conjunt de la població, no en unes persones concretes. Al marge de les simpaties o opcions personals hauríem de mantenir el suficient esperit crític per no empassar-nos tot allò que diuen i fan, entre d’altres coses perquè ja ens han demostrat moltes vegades la seva capacitat de dir avui blanc i demà negre sense que ni els canviï el rictus facial. Sembla que ser membre o simpatitzant d’un partit et converteixi en una mena d’enze que riu sempre les gràcies dels propis i blasma les del contrari, diguin o facin qualsevol cosa. Això només es explicable per als llepaculs i culs llogats que han fet una professió de la política, no per al conjunt dels ciutadans. Així no avançarem mai en l’objectiu d’assolir la independència.

Darrerament l’ambient a aquest respecte s’ha fet irrespirable. Els ciutadans/nes corrents ens discutim aferrissadament defensant a un o l’altre i després resulta que els partits acaben arribant, mes o menys de grat, a acords que deixen amb el cul a l’aire a tots aquells que mes abrandats s’havien manifestat. Potser que deixem de fer el ridícul!

Per altra banda, i es també una mostra d’infantilització, ens fem la nostra pròpia composició dels fets i no admetem de cap manera que la realitat la pugui contradir. Dos, entre molts, exemples:

1.- El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser una mostra de com un poble es mobilitza i fa front al poder d’un Estat demofòbic i capaç d’emprar la violència i la repressió judicial contra ciutadans/es pacífics, que volien exercir el dret a decidir el seu futur. En aquest sentit va ser una mostra de força de la població i de l’arrelament de la reivindicació de la llibertat d’un poble. Dit això, cal dir que els impediments i la força emprada per l’Estat el varen despullar del seu ple sentit democràtic. Ni tothom es va sentir cridat a participar-hi, ni es va poder fer una campanya lliure, ni tothom va poder participar en condicions d’igualtat i seguretat, ni hi va haver finalment sindicatura electoral, ni es van poder validar correctament els vots, ni tampoc hi va haver reconeixement internacional. Per això, hom pot reivindicar l’acte com a mostra de la voluntat i capacitat de lluita d’una gran part del poble de Catalunya, però no pas com un referèndum validat políticament i legal. Si volem esdevenir un Estat, i això passa inevitablement pel reconeixement internacional, haurem de ser capaços de fer un referèndum amb tot els ets i uts, o fer una declaració unilateral d’independència que tingui alguna possibilitat de reconeixement internacional. L’1 d’Octubre te un immens valor polític, i mes per les circumstàncies en les quals es va desenvolupar, però res mes. Ens agradi o no. En política la realitat no es pot substituir mai pels sentiments, si de cas han d’anar junts, i hom no es pot enganyar a un mateix. 

Que a mes ara un dels màxims dirigents d’aquells fets declari, cosa que ja havíem de saber, que els partits i el Govern amb el referèndum de l’1 d’octubre l’única cosa que pretenien era obligar a l’Estat a negociar, sembla que hagi desfermat totes les tempestes contra ell. Què passa? No volem que se’ns digui la veritat quan no ens agrada? No es millor saber-la i no deixar-nos enganyar de nou per tots els dirigents d’aquells dies? Ho dèiem abans, ens infantilitzen i ens infantilitzem!

Alberto Di Lolli 1/10/17, Barcelona, Cataluna. Centenares de personas han tratado de impedir sin exito que la Policia Nacional se llevase las urnas del CEIP Ramon Llull.

2.- L’altre exemple d’actualitat es la carta al diari Ara d’en Junqueras. Com sempre el titular amaga part dels matisos: Junqueras renúncia a la via unilateral. 

Anem als matisos: En la carta no s’explicita la renuncia, es diu textualment que es indesitjable i inviable. Deixem d’enganyar-nos: La via unilateral es la resposta a la unilateralitat d’España, que no admet de cap manera una solució política del conflicte que passi per l’expressió lliure i democràtica del poble català. Qui imposa la unilateralitat, fins i tot per la força, es España. I això no depèn ni d’en Junqueras ni de cap dirigent polític en concret.

Quan parla de la via escocesa, es pot criticar la ignorància que demostra respecte a España, que malauradament no es la Gran Bretanya i no permetrà mai un referèndum d’autodeterminació acordat. Ja ho han dit per activa i per passiva! Llavors parlar de via escocesa es autoenganyar-se, o allò que seria pitjor, voler enganyar-nos. Un pot voler tenir enfront un Estat amb llarga tradició democràtica com la Gran Bretanya, però la realitat d’España es la que es, no la que un voldria. En aquest sentit l’escrit de Junqueras acaba sent un escrit buit de cara a aconseguir exercir democràticament el dret d’autodeterminació perquè ignora, i es el pitjor que pot fer un polític, la realitat on es mou. 

L’escrit dona per fer força mes crítiques: Lo de la Generalitat republicana es una broma fora de la realitat, una fantasmada. L’actual Generalitat, com es va demostrar clarament el 2017 i després, es una institució de la Monarquia espanyola. agradi o no. Per altra banda, La reacció de l’Estat no es que fos percebuda com a il·legítima i antidemocràtica: es que fou il·legítima i antidemocràtica, independentment de com la percebés cadascú/na. I aquelles persones que també van percebre com a il·legítims els fets de setembre-octubre del 2017, van comprar el discurs oficial de l’Estat i del seu complex mediàtic, ras i curt. L’ha comprat també el Sr. Junqueras?
Dir que es vol un futur per a tothom, o es una reminiscència teològica, o es no tocar-hi respecte a la realitat política, travessada de tota mena de divisions de classe, socials, culturals i en el nostre cas d’identitat nacional, que han de ser discutides públicament i resoltes en votacions democràtiques. Pensar que hi ha cap poble reduïble a una sola manera de fer i pensar es, en el fons, un pensament totalitari. Afirmar que “les estratègies s’han d’adaptar a les circumstàncies per ser guanyadores. La conclusió és que ens cal ser més; una majoria incontestable, plural i transversal”, es com dir que la terra es rodona, es a dir res de significatiu, i en democràcia les majories incontestables son el 50%+1, per molt que un sempre desitgi per a la seva pròpia postura ser el màxim possible.
En el fons l’escrit del Sr. Junqueras es mou entre la fraseologia buida, tan cristiana ella, el desconeixement de la realitat i certs preocupants tics autoritaris. Quan a mes l’efecte del teu escrit es aconseguir les lloes d’aquells que son els teus adversaris per poder assolir els teus objectius, jo m’ho faria mirar!
Preocupants la munió de crítiques que demostren que no s’han llegit l’article i, pitjor, els membres, simpatitzants i votants d’ERC incapaços ni de fer una sola crítica. Encara no hem escarmentat sobre els lideratges carismàtics?
Que avui encara hi hagi alguna persona que no hagi entès que l’estratègia d’ERC no es ni fer cap nou embat a l’Estat, ni lluitar per la independència en un termini previsible, es que no està al cas de tot allò que diu i fa de força temps cap aquí. Es que no ho volem admetre perquè llavors queda en res el famós, som el 52%?
En podria posar malauradament força mes exemples, i de molts d’altres dirigents polítics, però n’hi ha prou per tal que denunciem les mentides i mitges veritats amb les quals en pretenen conformar i per assumir una posició crítica davant de tot i de tothom, tant mes com mes ens identifiquem amb aquella opció.
Si voleu en parlem!

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona  11 de juny de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -