- Publicitat -
Inici Faristol Costums fan lleis! Setmana Santa o vacances de primavera? per Francesc Pomés...

Costums fan lleis! Setmana Santa o vacances de primavera? per Francesc Pomés i Martorell.

Trenta diners, a Sepharad,
són una grossa quantitat.
Et venc per ells, i fins per res,
no sols aquest despullat pres,
sinó la nostra dignitat,

el cel, els camps, les deus, el blat,
tot el país, de mar a mar,
llengües, costums, passat, futur,

el pensament, la llei, el fur.
És un bon preu, no et costa car.

Del poema Setmana Santa de Salvador Espriu

Un dels objectius força reeixit del cristianisme, i ben especialment del catolicisme, fou el de substituir les celebracions lligades a les estacions naturals per festes cristianes. Així el solstici d’hivern fou embolicat per les celebracions de Nadal, malgrat que no hi ha cap referència bíblica ni històrica sobre la data del possible naixement de Crist, el solstici d’estiu es va lligar a les festes de Sant Joan. L’equinocci de primavera es va amagar darrera les festes de l’anomenada Setmana Santa i el de tardor darrera la celebració de Tots Sants i el Dia dels Difunts. Es tractava de relligar completament els canvis estacionals marcats per la natura a festivitats cristianes i de fer desaparèixer les celebracions tradicionals anteriors al cristianisme. Era i és una manera d’imposar un marc cultural hegemònic que, en una feina desenvolupada durant segles recolzada pel poder eclesiàstic i temporal, ha acabat condicionant el calendari secular allà on el cristianisme ha imposat el seu marc mental i la seva visió del món. De fet això ha passat amb la majoria de festes populars que s’han col·locat sempre sota l’advocació d’algun sant o personatge bíblic intentant anorrear el seu significat primigeni de festa col·lectiva lligada a fets naturals com la verema, la fi de la collita, l’inici de la sembrada, etc. De la mateixa manera, el catolicisme no ha substituït la profusa idolatria d’altres temps per una altra idolatria, plena d’imatges i de tradicions clarament vinculades al fetitxisme més irracional que aquests dies, en alguns llocs, pren caràcter paroxístic.  

Segurament tot això era perfectament explicable en unes societats sotmeses al cristianisme, i forma part d’una determinada hegemonia històrica aconseguida, no s’ha d’oblidar, gràcies també a l’exercici de la força i la repressió, i més modernament als lligams estrets entre el poder eclesiàstic i el poder secular, sempre amatent a mantenir qualsevol forma de subjecció sobre el conjunt de la població. El nacional-catolicisme franquista n’és un exemple paradigmàtic. 

La difusió d’unes determinades concepcions morals lligades a la religió cristiana va acabar de reblar el clau que explica que unes determinades concepcions religioses s’hagin convertit en costums i que, com a tals, sembli que hagin existit sempre i que estiguin fora de qualsevol discussió.

És curiós que les societats contemporànies hagin anat avançant en la conquesta de la llibertat de pensament i expressió, establint entre d’altres coses la separació de la religió de l’Estat, amb menys o més fortuna depenent de l’Estat del qual parlem, i que en canvi sembli que hàgim de donar per indiscutible un calendari fonamentat encara en les festivitats religioses. Això en Estats poc secularitzats, per dir-ho finament, com Espanya i Itàlia, per exemple, encara és més notori ja què a les festes abans assenyalades n’hi afegeix una bona colla que s’han convertit en festes oficials i, per tant, en festes per a tothom, creients o no creients, o creients d’altres religions.

Ens exclamem de com determinades concepcions de l’islam imposen una sèrie de normes en els Estats en els quals domina i, en canvi, ens empassem com si res que tots hàgim de contribuir econòmicament al manteniment de l’església catòlica -l’actual sistema impositiu fa que hi acabem contribuint tots, marquem o no la casella corresponent-, dels seus centres educatius i dels seus llocs de culte, permetent que s’apropiïn fins i tot de propietats públiques o privades, com ha passat amb les immatriculacions fetes per l’església catòlica a Espanya. 

Però tornem al tema que ens ocupa: No seria hora de començar a discutir seriosament l’establiment d’un calendari festiu oficial fonamentat en la realitat de la societat actual i deslligat de consideracions d’una religió determinada? Tal i com ho veig, hi ha dues dades que avalen aquesta discussió:

1.- La societat espanyola, i la catalana en més gran mesura, és ja una societat majoritàriament secularitzada, com avalen diverses enquestes:

2.- Degut a les onades migratòries dels darrers anys, la composició de les nostres societats és cada vegada més diversa i això també és així respecte a les creences religioses. Mantenir un calendari basat en una única religió és discriminatori envers els creients d’altres religions i també respecte als no creients.

Per això caldria posar sobre la taula la discussió del calendari laboral i festiu, per tal de fer-lo més racional i respectuós amb el conjunt de la societat existent avui. No es tractaria pas de reduir el nombre de festes, sinó de fer-les en funció de consideracions socials o geogràfiques i culturals, i no pas religioses, de cap religió.

El recent rebombori sobre la data d’inici del proper curs escolar és només un exemple recent de com la discussió sobre el calendari s’ha de fer sota d’altres paràmetres que els de la simple tradició o els costums. De fet, el calendari escolar francès, amb menys dies lectius que el català, sembla molt més adaptat a les necessitats de l’alumnat que no pas el nostre. Almenys n’hauríem de poder discutir sense la crossa de les festes religioses. 

Si us interessa una comparativa del tema a nivell europeu podeu trobar moltes dades aquí: The Organisation of School Time in Europe Primary and General Secondary Education 2021/22

I consti que a Catalunya, i Espanya, encara tenim un altre dèficit respecte als horaris laborals i festius: el nostre fus horari. És a dir, canviar la referència horària establerta pel franquisme, referenciada a Berlín donades les simpaties nazis de Franco, pel fus horari que ens correspon geogràficament: el del meridià de Greenwich. Però això són figues d’un altre paner!

Si voleu en discutim!

Francesc Pomés Martorell

Roda de Berà, 13 d’abril de 2022


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular