- Publicitat -
Inici Faristol Corbs amb corbs no es treuen els ulls! La classe política a...

Corbs amb corbs no es treuen els ulls! La classe política a l’Estat espanyol, per Francesc Pomés i Martorell.

La història d’Espanya és la de l’etern retorn al passat. Incapaç de fer una revolució industrial seriosa, llevat d’algunes parts dels territori, de completar una revolució burgesa amb tots els ets i uts, i permanentment lligada a les forces obscurantistes i retardatàries representades fonamentalment per la monarquia, i els seus acòlits, l’exèrcit i l’església catòlica, tot porta a recordar les paraules del  ja vell poema de Jaime Gil de Biedma:

“De todas las historias de la Historia

la más triste sin duda es la de España,

porque termina mal. Como si el hombre,

harto ya de luchar con sus demonios,

quisiera terminar con esa historia

de ese país de todos los demonios”.

Després de l’endarreriment provocat per la pervivència al poder del feixisme espanyol, semblava que l’anomenat desarrollismo i sobretot, la fi de la dictadura i l’entrada a les institucions europees, podien ser una oportunitat per aproximar-nos a la realitat europea. Malauradament l’anomenada transició democràtica va ser només un rentat de façana sense cap canvi real. Com deia el príncep de Lampedusa: Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviïEl poder real el continuaven mantenint, i el mantenen, els vencedors del cruent cop d’estat franquista, derivat en guerra aniquiladora, i els seus successors.  

Els partits democràtics, alguns dels quals van mantenir unes vacances de més de 40 anys en la seva feina d’oposició al règim, van acceptar totes les demandes fonamentals de qui manava, inclosa l’herència en el cap d’Estat, a canvi d’accedir a les engrunes dels poderosos. Es van menjar la monarquia, la bandera dels vencedors i deixar sense tocar els interessos i el domini de l’Estat per part d’aquests, no es va fer cap depuració de feixistes als organismes de l’Estat. La Llei d’Amnistia del 1977, i la seva sui generis interpretació, va col·locar en un mateix pla als vencedors i els vençuts, els botxins i les víctimes, els feixistes i els demòcrates. I va clore qualsevol intent d’investigar i castigar els crims del franquisme. Segurament la realitat és que llevat de Catalunya i Euskadi, l’oposició no tenia prou força per fer un canvi de règim real. En el cas de Catalunya van reconduir-la amb la jugada d’en Terradellas i la posterior pujada al poder d’en Jordi Pujol, gràcies a l’ERC d’Heribert Barrera. A Euskadi no van dubtar en emprar el terrorisme d’Estat i la doctrina de tot és ETA. 

Els nous partits, alguns clarament descendents del franquisme, es van inserir en un Estat corrupte fins al moll de l’os com era el franquista i, certament, van aprendre ràpidament les normes del joc i els seus principals dirigents es van acostumar ràpid a gaudir de les prebendes i privilegis i de la immensa quantitat de diners que els fons públics els permetien i els permeten rapinyar sense cap mena de vergonya. Que això passés amb els hereus del franquisme era lògic, sempre ho havien fet, que això acabés sent també la forma de fer dels anomenats partits democràtics també era esperable. En un Estat on la corrupció és sistèmica i els principals partits i sindicats viuen dels fons públics, i no pas de les quotes dels seus afiliats i simpatitzants, no podíem esperar una altra cosa.

La llei de partits, la llei electoral i la munió de lleis que blinden als polítics i sindicats majoritaris enfront de la voluntat popular, han acabat configurant allò que podem anomenar clarament una classe política, classe que, malgrat les seves aparents diferències, mantenen un acord de fons total sobre els seus privilegis i prebendes que els han convertit en persones alienes al poble ras i corrent. Els partits i sindicats majoritaris han fet un fi d’allò que hauria de ser un simple instrument. El seu objectiu no és el de representar ni servir al poble, sinó el de mantenir el seu estatus i privilegis personals dels seus dirigents i membres. S’han convertit en una nova classe social que, a més, funciona com una autèntica màfia que estén el seu domini en tots els àmbits socials. No només colonitzen l’Estat i les seves institucions, sinó que l’han posat al servei dels poderosos que després els paguen amb les portes giratòries. Han fet de la política no un servei als ciutadans, sinó un servei a ells mateixos, i a més a més amb un sistema de coaptació que funciona inversament a allò que seria racional: són els pitjors d’entre ells qui arriben més amunt i expulsen ràpidament a qualsevol que s’atreveixi a posar en dubte el sistema, o l’acaben fent seu, com hem tingut l’oportunitat de veure en directe amb el cas de Podemos.

En qualsevol democràcia real al PP, CiU, el PSOE i el PSC, ja se’ls hauria aplicat l’article 570bis del Codi Penal: “A los efectos de este Código se entiende por organización criminal la agrupación formada por más de dos personas con carácter estable o por tiempo indefinido, que de manera concertada y coordinada se repartan diversas tareas o funciones con el fin de cometer delitos”. En el cas de considerar-los persones jurídiques, l’article 31bis diu: “1. En los supuestos previstos en este Código, las personas jurídicas serán penalmente responsables: a) De los delitos cometidos en nombre o por cuenta de las mismas, y en su beneficio directo o indirecto, por sus representantes legales o por aquellos que actuando individualmente o como integrantes de un órgano de la persona jurídica, están autorizados para tomar decisiones en nombre de la persona jurídica u ostentan facultades de organización y control dentro de la misma. b) De los delitos cometidos, en el ejercicio de actividades sociales y por cuenta y en beneficio directo o indirecto de las mismas, por quienes, estando sometidos a la autoridad de las personas físicas mencionadas en el párrafo anterior, han podido realizar los hechos por haberse incumplido gravemente por aquéllos los deberes de supervisión, vigilancia y control de su actividad atendidas las concretas circunstancias del caso”. Com veieu el problema no està en el codi penal, si no en qui l’aplica. Així entendreu millor el perquè de la batalla política per controlar els màxims òrgans de la judicatura i assegurar-se un tracte privilegiat per part de la justícia. Els hi va la supervivència. Tots els partits que hem citat, i algun altre, han estat encausats per delictes de corrupció que entren plenament en la definició anterior. En podeu trobar un bon resum a: https://casos-aislados.com/tramas.php Però clar, parlàvem de democràcies reals, no de la democràcia de fireta espanyola!

La privatització de les empreses i serveis públics ha estat una altra font de corrupció immensa, fent de l’Estat espanyol un dels que menys sector públic té de tot Europa. 

Ens han robat la propietat pública en benefici d’uns pocs, els de sempre i les elits partidistes i sindicals. Un dels robatoris més escandalosos i al mateix temps més definitoris d’allò que anomenem Règim del 78 és el que s’ha produït amb les Caixes d’estalvis. Només una dada: el 2004 n’hi havia 47, ara 2. I això no ha estat producte de cap fenomen natural, sinó d’una política deliberada dels partits polítics i sindicats majoritaris que, des que van copar els seus consells de direcció i van reformar les lleis per treure els límits territorials que tenien i l’obligació d’invertir els excedents en obra social, es van llançar a una política de crèdit i inversió guiada per interessos polítics, personals i la corrupció que han portat a la seva pràctica desaparició i a deixar el camp lliure a la Banca de sempre i als interessos d’uns pocs. Les Caixes que havien nascut per impuls de la societat civil per recollir els estalvis de les classes populars i fins i tot ajudar-les en moments crítics amb serveis d’empenyorament (Monts de Pietat) ja no existeixen pràcticament. I mai se’ns rescabalarà ni es castigarà prou a uns culpables que encara s’adjudicaven pagues de beneficis o substancioses jubilacions quan ja estaven en procés de fallida. Una de les últimes, Bankia (sorgida de diverses fusions) i que hem rescatat entre tots amb mes de 20 mil milions d’euros, ha estat absorbida per la Caixa (que és un Banc) sense que l’Estat ni s’hagi plantejat el retorn dels diners del rescat o convertir-la en una banca pública. I aquí es torna a mentir descaradament quan es diu que tot es producte d’un procés europeu. Les Caixes continuen tenint un paper molt important a Estats com Alemanya, Àustria i Suècia, https://eldiario.es/opinion/zona-critica/banca-publica-existe-europa i banca pública n’hi ha, per exemple, a tots ells: amb participacions a Noruega, Dinamarca, Suècia i Finlàndia, a França, Itàlia, Suïssa (si també en aquest lloc tan conegut per alguns espanyols i catalans), Alemanya, etc. A Alemanya, encara que no sigui “el país mas descentralizado del mundo” cada Land te el seu propi banc públic, garantit per l’Estat. 

Ara ja només els queda privatitzar AENA, cosa que ja estan fent, privilegiar la sanitat i l’escola privada, i el darrer gran botí a repartir-se: les pensions. De tant en tant, la premsa, els grans mitjans de comunicació i institucions públiques, al servei d’interessos privats, com el Banco de España o la CNMV, i preteses institucions acadèmiques neutrals van deixant caure, alguna cosa sobre les pensions. Es tracta d’una campanya premeditada que sosté, amb unes paraules o altres, que el model de pensions actual a Espanya es insostenible. Fan servir pretesos estudis científics, pagats moltes vegades per fundacions bancàries, per establir que la relació entre cotitzants actius i pensionistes fa inviable l’actual sistema. Això sí, s’obliden que els fons per a pensions han assumit, per decisió política, el pagament de moltes pensions no contributives que haurien de pagar-se amb d’altres fons. També s’obliden de remarcar que la disminució de cotitzacions s’ha produït per la precarització del mercat laboral i la reducció de cotitzacions de les empreses, i també per l’economia submergida. Allò que està malalt no es el sistema de pensions, sinó un mercat laboral amb taxes d’atur sempre mes elevades que la majoria d’Estats de la UE i amb salaris molt més baixos. Però clar, d’això no cal parlar-ne perquè ja els va be a alguns. Tampoc es planteja que es puguin fornir fons per a pagar pensions procedents d’altres impostos o taxes estatals. I entretant s’han polit els mes de 60.000 milions que havia tingut la bossa de les pensions, casualment quasi bé els mateixos diners que ha costat oficialment el rescat bancari. Per donar exemple, suposo, els polítics i els funcionaris tenen un sistema de pensions i jubilació privilegiats. Per rescatar bancs i empreses mai manquen diners, per rescatar a les persones sempre. La intenció es molt clara: Després d’haver privatitzat les empreses estatals, com Telefònica, Campsa, Ibèria, Tabacalera, etc. etc. l’únic que queda per privatitzar, són els serveis públics i les pensions. Milers de milions que serien una bona font de negoci per a la banca i altres entitats de crèdit i assegurances que és on, casualitats de la vida, van a parar els polítics quan acaben la seva trajectòria, amb allò que anomenem portes giratòries. No hi fa res que tots els estudis, ara sí seriosos, hagin demostrat l’efecte social de reducció de la pobresa que varen tenir les pensions durant la crisi iniciada el 2008, ni els drets de milions de persones que han cotitzat durant anys. A Espanya allò que importa és que els de sempre puguin continuar amb el negoci assegurat, ja què quan s’equivoquen, com en la crisi de la construcció o la banca, ho paguem entre tots. Cal parlar del sistema de pensions, però s’ha de fer de forma pública i sabent a qui representa cadascú. 

https://saralidiaester.cat/premium/

I per acabar-ho d’amanir: «el 2019 el sindicato de Técnicos de Hacienda (Gestha) cifrava en 59.000 millones de euros la menor recaudación de España respecto a lo que le correspondería de tener una presión fiscal media con la UE-28, y achaca la mayor parte a la economía sumergida”. “La elusión de las grandes fortunas, seguida por el déficit de la progresividad de la renta dual y de las escalas de gravamen en el IRPF, así como las altas bonificaciones autonómicas en el Impuesto de Patrimonio y en el Impuesto sobre Sucesiones y Donaciones son las causas principales de la brecha recaudatoria en los impuestos personales”. “El Impuesto de Sociedades aún está muy lejos de sobrepasar los 44.823 millones ingresados por España en 2007, hace 12 años. De hecho, este tributo acumula aún un desplome del 44,2%, de forma que los 19.819 millones de euros que las empresas no ingresarán respecto a 2007 conforman la segunda “grieta” más importante, después de la del fraude fiscal, por la que España pierde ingresos”. “Los españoles tienen en paraísos fiscales 144.000 millones de euros (2017)”. Això sí, no ens estem d’exigir serveis públics europeus, però sense pagar impostos europeus. Es veu que encara creiem en els miracles!

Ens han robat i ens continuen robant, i aquells que ho fan continuen manant i decidint el futur d’Espanya. Mantenir un sistema corrupte com aquest ens costa milers de milions d’euros anuals a tots els ciutadans, perquè a les petites corrupteles com salaris i dietes fora de la realitat del país, una flota de cotxes oficials molt més gran que la de la majoria d’Estats del nostre entorn, sistemes de pensions i jubilació propis, aforaments legals, etc. etc. cal afegir-hi el control de l’administració pública amb nomenaments polítics a dit i assessors ad nauseam, les subvencions als mitjans de comunicació, per condicionar la informació i mantenir la podridura, el nomenament de dirigents sindicals que una vegada ho són no tornen a trepitjar mai més els seu antic lloc de treball i viuen molt per damunt d’allò que els hauria correspost com a treballadors. La llista de despropòsits seria tan llarga que fins i tot a mi, que ho denuncio, em cansa. 

La classe política, a Espanya, també als Països Catalans, és avui el principal fre a qualsevol transformació democràtica per anar cap a millors quotes d’igualtat i justícia social, i el més fotut és que, conscientment o inconscient, la mantenim nosaltres donant-li una legitimitat, mitjançant el vot, que clarament no es mereix. Almenys aquí CiU ha fet la fi del cagaelàstics i alguns polítics han hagut de buscar-se un altre aixopluc, en d’altres llocs un partit ple de corruptes, encara aspira a tornar a governar. 

I consti, per a despistats, que en això Catalunya està en el mateix sac que la resta d’Espanya. El seu sistema polític està tan podrit com el de tot l’Estat. No es pot viure dins d’un sistema corrupte, si no ets corrupte. La independència, en aquest sentit, també és una manera de fer foc nou i no heretar els vicis espanyols, dels quals també se’n beneficien molts catalans.

Vivim en un sistema podrit del qual se’n beneficien aquells que tenen el poder real, que ve del franquisme, i tots els seus servidors: partits, sindicats, mitjans de comunicació, etc. Si no som capaços de canviar això des de l’arrel és impossible construir un país millor, sigui quin sigui aquest país.

Som encara, com dèiem al principi, a l’Espanya del Lazarillo de Tormes, del Guzmán de Alfarache,  de la Historia de la vida del Buscón, llamado Don Pablos o Rinconete y Cortadillo. Els pícaros contemporanis s’anomenen Juan Guerra, Josep Maria Sala, Luis Roldán, Luis Barcénas, Millet i Montull, Pujol, Prenafeta, Bustos, etc i etc. Som a l’Espanya dels pícaros de sempre, aliats als poders polítics com sempre, començant per la mateixa monarquia corrupta. Això sí, hem millorat, els pícaros clàssics lluitaven per sobreviure, els pícaros actuals ho fan per viure millor que la majoria dels mortals i comprar-se iots i cotxes de luxe, com estem veient en el darrer episodi, no pas l’últim, de Madrid, on mentre la gent moria d’altres feien negocis substanciosos amb els diners de tots. 

El panorama certament no és engrescador, tant més quan sembla que enlloc de voluntat regeneradora a Espanya tornen els cants del feixisme per mantenir el atado y bien atado pels segles del segles. Espanya no vol ser reformada i continua majoritàriament molt contenta d’haver-se conegut i de ser com és. Els catalans només podem construir alguna cosa diferent fora d’aquest Estat que a més ens maltracta culturalment i ens sotmet a un espoli fiscal sense parió a Europa, però també ens caldrà vigilar molt seriosament que el nou Estat no neixi amb els mateixos vicis: arreu la pela és la pela.  La nostra classe política és profundament espanyola, només cal que penseu en els projectes que tira endavant: la possible ampliació d’El Prat, el Museu de l’Hermitage, els JJOO dels Pirineus…

Com deia en un article anterior: A Catalunya, al marge dels grups i persones que tenen els seus interessos en la unitat espanyola, també molts grups independentistes tenen por d’aquesta assumpció de la sobirania popular, perquè un poble capaç de decidir sobre el seu futur com a tal, segurament no acceptarà no poder decidir també sobre tots els aspectes de la seva vida, i això xoca contra els interessos dels partits dominants i de les elits de poder independentistes. D’aquí que en els darrers anys hagin corregut a desmobilitzar a la gent i a reconduir el conflicte que amenaçava clarament en desbordar els seus interessos. Aquí també tenim partits, grups i moviments socials que es fonamenten en una democràcia en la qual són unes petites elits les que prenen les decisions importants, deixant a la ciutadania només el paper de cor que canti allò que ja han decidit elles. És el vell despotisme il·lustrat, vestit de noves robes, que la gestió de la pandèmia ha exagerat, amb derives autoritàries i de control social com feia temps que no es veia en Estats democràtics. 

Si voleu en parlem!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 16 d’abril de 2021

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular