Diumenge, gener 23, 2022
- Publicitat -
Inici Faristol Conte de Nadal, per Francesc Pomés i Martorell.

Conte de Nadal, per Francesc Pomés i Martorell.

Un conte de Nadal per a no creients

Potser Nadal és que tothom es digui

a si mateix i en veu molt baixa el nom

de cada cosa, mastegant els mots

amb molta cura, per tal de percebre’n

tot el sabor, tota la consistència.

Potser és reposar els ulls en els objectes

quotidians, per descobrir amb sorpresa

que ni sabem com són de tant mirar-los.

Potser és un sentiment, una tendresa

que s’empara de tot; potser un somriure

inesperat en una cantonada.

I potser és tot això i, a més, la força

per reprendre el camí de cada dia

quan el misteri s’ha esvanit, i tot

torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Poema Potser Nadal de Miquel Martí i Pol

Permeteu-me primer justificar que un ateu escrigui un conte de Nadal. Durant milers d’anys la humanitat vivia completament lligada a la natura i els fenòmens naturals, i el ritme de la seva vida, bastant curta amb els paràmetres actuals, venia assenyalada fonamentalment pel rellotge de la natura: el dia i la nit, les estacions, els fenòmens meteorològics, etc. i per això no és gens estrany que les seves celebracions i rituals fossin al voltant d’això. Entre aquestes festes i cerimonials aquells que van destacar en tota mena de pobles i cultures van ser sens dubte els relacionats amb els solsticis: el d’estiu, quan el dia arribava al seu màxim, i el d’hivern, quan el dia arribava al seu mínim. Un per celebrar la potència de la natura i del sol i l’altre per cridar al seu renaixement.

No és pas casual que les religions més importants, com per exemple el cristianisme, fessin coincidir els seus esdeveniments més importants amb aquests fenòmens naturals, tot intentant apropiar-se i desfigurar el seu sentit primigeni. A això, a les societats contemporànies, s’hi ha afegit un déu encara més poderós i omnipresent que el de cap

religió, el déu del consum, que recorda les cerimònies del potchlat dels indígenes de la costa nord del Pacífic americà, en les quals els regals eren una manera de demostrar l’estatus i la jerarquia de la qual alguns membres gaudien. 

Pretendre continuar donant avui dia un sentit religiós a aquestes festes, encara que sigui amb falses atribucions històriques, és una manera de voler continuar vivint en un marc imaginari, respectable només si s’és conscient d’això: que són simples construccions humanes imaginàries. I malgrat això, i que ens hàgim allunyat de la natura en la nostra vida quotidiana, fins al punt de posar en perill la vida al planeta, els canvis de solstici, com d’altres fenòmens naturals, ens recorden que també som una part indestriable de la natura i que té ple sentit, més que mai, continuar celebrant i cercant unes noves formes de relació amb les persones i la natura en general. Els contes de Nadal, al marge del fet religiós, intenten recuperar allò de més antic que encara té sentit, la relació amb els altres, sobretot amb els més propers, el record dels avantpassats i la recerca del sentit col·lectiu de la nostra vida. Charles Dickens amb el seu A Christmas Carol (1843) s’ha convertit, fins i tot per als seus detractors, en el model d’una peça literària quasi bé inevitable per aquestes dates. Provarem de no fer massa el ridícul!

Era la nit de Nadal i l’avi Siset estava sol davant la llar de foc de casa seva perquè amb això del bitxo que corria pel món la família va preferir reduir les trobades familiars al màxim i reunir-se només pel dinar de Nadal. Observava tranquil·lament i una mica deixondit, cansat d’estirar la corda i no aconseguir mai res, com es socarrimava una mica el tió que l’endemà faria contents a tota la família, especialment als més petits, mentre anava xarrupant d’un gotet de mistela, bé, de fet era un bourbon, però la tradició és la tradició. Sense adonar-se’n s’anava quedant ensopit i va acabar adormint-se.  De cop se li va aparèixer un personatge estrafolari vestit amb barretina i espardenyes que, després de saludar-lo com si el conegués de sempre, li va dir que li explicaria una història. Va començar així: Vet aquí que una vegada hi va haver un petit racó d’Europa que després de rebre, amistosament o no, pobladors de molts diversos llocs i cultures va acabar configurant un poble amb una parla comuna i una cultura pròpia, com tants d’altres pobles

del món, ni millor, ni pitjor. Però aquest poble, quant molts d’altres es van inventar formes polítiques de convivència que n’asseguressin la seva independència, va ser sotmès per la força de les armes i des de llavors el poble conqueridor ha fet tot el possible per fer-lo desaparèixer com a tal. I malgrat tot, inexplicablement, aquest poble encara continua ben viu, amb moltes contradiccions i problemes, però la vida humana segurament consisteix en això: viure en la contradicció i anar superant com es pugui els problemes que la història va presentant.

Conten les cròniques que aquest poble va tenir fins i tot uns temps de glòria en els quals la mar amable i somrient que l’agombola li servia per mirar més enllà del petit llogarret en el qual vivia o malvivia, depenent del moment. Coses dels fats i de les accions humanes!

De fa molt de temps, segles, la submissió a un altre poble que el vol fer seu a canvi de deixar de ser com és i com voldrien que fos els seus habitants, ha anat marcant la seva personalitat. S’ha anat convertint en un poble amb mentalitat perdedora; tot s’ha de dir, perquè no li manquen pas raons per ser-ho després de tot un seguit de patacades que l’han portat a fer motiu de rememoració la derrota més pregona que ha sofert. Ja és ben cert que no hi ha res pitjor per a un que pateix mania persecutòria que patir persecució realment. I per no fer plorar a la parròquia no farem el relat de les desfetes patides, no fos que les llàgrimes ens privessin de continuar. Això sí, sempre que el poble dominant ha presentat una cara una mica més amble d’allò que era corrent, aquest poble del nostre conte ha provat de cercar la seva via i construir el seu propi futur entre tots els altres pobles del món. Tant cert com que fins ara no se n’ha sortit pas.

A l’avi Siset la història no li va fer gaire el pes i la trobava una mica trista, i ell de tristesa ja n’anava prou servit. Anava a replicar quan de cop el visitant es va fer de cop fonedís deixant-lo amb la paraula a la boca. Es va servir una mica més de bourbon i va tornar a deixar-se endormiscar davant la llar de foc.

De cop, quan millor estava, va veure que a la cadira del costat hi havia un pinxo tot cofat fumant un tabac amb una olor aromàtica que tirava enrere i que, sense donar-li temps a dir res, va i començà a parlar així: Ei, vell! he vingut a explicar-te unes carallotades que segur que t’entretenen. Hi havia una vegada un poble que després de segles de sotmetiment només sabia queixar-se de la seva sort i atribuir totes les seves mancances al poble que els sotmetia sense adonar-se que moltes no es devien a la força del poble opressor sinó també a les pròpies mancances. Alguns, realistes dirien ells, s’han avesat a estar sotmesos i prefereixen renunciar a ser a canvi d’un bon tracte de l’amo i, si pot ser, d’aprofitar-se de la relació amb l’amo per viure millor. D’altres s’han convertir en una mena de ploramiques que no paren de lamentar-se de la seva situació però que tampoc estant disposats a arriscar res important a canvi de prendre a les seves mans les regnes del seu destí. Una història com tantes d’altres si voleu, però la història més important per a aquells que formen part d’aquest petit poble sotmès. Sembla que aquest poble continua vivint en aquells temps en el qual les bèsties parlaven i els humans callaven, condemnat a girar la roda de la sínia sense moure’s mai de lloc.

El poblet de la nostra història té coses força curioses, almenys vist des de fora estant. 

Té grans habilitats per muntar grans trobades de persones i grans votacions, però a l’hora de la veritat les converteix en una falla enorme, que crema i no deixa res més que cendres i fum. 

Accepta governants i pretesos líders messiànics que els prometen, una vegada i altra, que tornaran a ser un poble lliure entre els pobles lliures, sense que mai facin res d’efectiu per aconseguir-ho i tot i així els tornen a triar per comanar la tribu. 

Es converteix en una mena de mèrit ser represaliat pel poble dominant o haver-se d’exiliar, enlloc de lloar a qui continua lluitant i vol aconseguir realment l’alliberament. 

Ha de justificar, del dret o de l’inrevés, una cosa tan natural com voler viure plenament a la seva terra emprant la seva pròpia llengua que és tant com voler justificar la seva existència. 

És sotmès a una exacció impositiva sense parió i tot i així ha d’aguantar ser titllat de poble insolidari per part del poble que se n’emporta els recursos. 

Té un govern i un parlament de fireta; és a dir, molta aparença i cap realitat, atès que la seva sobirania comença i acaba on estableix el poble dominant i no pas els ciutadans d’aquest poble. 

I malgrat tot, deu ser cosa de bruixots!, sembla, pels esgarips que venen del poble dominant, que aquest poble encara existeix i la seva simple existència continua mortificant i emprenyant a tots aquells que li voldrien fer les absoltes, tan de fora com de dins estant. Es veu que ni convertits en un pessebre aquest poble no serà deixat en pau. Ja veus, vell, qui no es conforma és perquè no vol. En Siset a mesura que l’altre parlava s’anava emprenyant però quan n’hi anava a cantar algunes de clares, de cop, el pinxo aquell va desaparèixer. Una altra vegada amb les paraules a la boca, l’avi Siset es va tornar a servir una mica més de bourbon, això sí aquesta vegada amb un parell de glaçons de gel, es va mirar l’hora, i va tornar a seure a la vora del foc.

No deia fer gaire que en Siset s’havia tornat a asseure quan se cop va sentir que s’obria la porta de la sala i vet aquí que entra una noia vestida amb unes robes que mai havia vist abans i que sense més ni més li engalta: Iaio, em poses una mica d’aquest beuratge que prens i la fem petar una estona? En Siset, que a aquestes alçades ja no s’estranyava de res, li va servir un bon raig de bourbon i la va convidar a seure a la cadira del seu costat. La noia feia patxoca, i a en Siset, tot i l’edat, se li anaven els ulls cap a ella, tot recordant velles facècies ja quasi bé oblidades. La noia feia veure que no s’adonava de les mirades d’en Siset i, després de fer un parell de xarrupades, va i li engalta: A veure iaio, t’intentaré parlar amb aquesta llengua que he estudiat a la facultat de llengües mortes perquè suposo que així et sentiràs millor i jo practico una mica per als exàmens. La veritat és que tots els meus amics i amigues em van dir que estudiar una llengua morta com el català no em serviria de res però, al marge de per poder consultar documents antics, déu n’hi do com escrivien aquells catalans! el català em permet treballar en el camp d’estudis etno-folklòrics i investigar en un tema d’abast universal: com un poble desapareix, sense quasi bé resistència, i és engolit per pobles superiors. Certament no és el primer cas, ni em temo l’últim, però el cas del poble català és ben remarcable. S’han passat segles plorant la seva sort i reivindicant el seu dret a ser i, mica en mica, quasi bé imperceptiblement, s’ha anat diluint fins a no ser més que una nota en els llibres d’història i algunes restes folklòriques: encara hi ha qui fa cagar el tió, això sí sense pegar-lo com feien els bàrbars d’altres temps, i existeix una Generalitat i un Parlament, fidels a donar noves glòries a Espanya, en la llengua que pertoca: la que nos une a todos. Només alguns repatanis, incapaços d’entendre el progrés de la història, encara s’emboliquen en voler ser catalans i han creat societats secretes on fer servir la seva llengua. Són quatre galifardeus que no entenen el sentit de la història i no són capaços d’entendre quant hi han guanyat els catalans convertint-se en espanyols de pro. És un camp d’estudis, com veus, molt interessant i en el qual convé aprofundir-hi abans no desaparegui l’últim parlant. Segur que m’espera una carrera acadèmica brillant!

En Siset, no se sap si pels efectes del bourbon, va escoltar la noia però el seu cap ja no era allà i, aixecant-se d’una revolada, va deixar la noia sola i se’n va anar a dormir, sense oblidar-se de deixar ben posat el tió que l’endemà havia de fer la seva. La veritat és que no va passar una bona nit, donant voltes i voltes al llit, i quan es va despertar tenia una mica de ressaca i els ulls li feien una mica de pampallugues, però va fer el cor fort i va enllestir la preparació de l’escudella i carn d’olla, va posar el pollastre d’El Prat al forn i va començar a guarnir la taula. Tot era com sempre, tot era com havia estat i com seria.

I el vell Siset, mentre esperava la família, va pensar que li quedaven encara forces per continuar tibant la corda sense defallir, fins a fer caure la roca que l’oprimia a ell i als seus.  

I això és tan veritat com que el conte s’ha acabat!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, a 24 de desembre de 2021    

  


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -