- Publicitat -
Inici Faristol Catalangate, per Francesc Pomés i Martorell.

Catalangate, per Francesc Pomés i Martorell.

LA SOLUCIÓ DE L’IL·LÚS

La democràcia sols
funciona sense trampes
en els pobles on abans
de votar-la i engegar-la
ja l’exercien, de fer,
per costum i per criança.
I per això no reïx
a l’Espanya retardada
on encara lleven fruit
caciquismes, tupinades,
capellanies i feus,
rebrots d’antigues usances.
¿Com pot Catalunya entrar
en la mateixa fornada
si ella, només per raons
val a dir-ho–, geogràfiques
supera cívicament
el míser estat d’Espanya?
Que ens deixin, doncs, anar sols
i podrem, amb el temps i palla,
ensenyar-los com se fa
una vera democràcia.
Llavors, i només llavors,
encetarem el diàleg
per arribar a ser germans
però cadascun a casa!
Poema de Joan Oliver (Pere Quart)

Això de l’anomenat Catalangate es pot tractar de moltes maneres, tal i com veiem aquests dies, però allò que no hauria de ser admissible és tractar-ho com una opereta bufa perquè, es digui allò que es vulgui, és tracta d’un atac gravíssim no només a les normes democràtiques, sinó un atac als drets humans més fonamentals que ha costat tants segles de bastir.

Per això, cal dir les coses pel seu nom: Mostrar sorpresa per aquest cas és no entendre res de la història d’Espanya i dels objectius del nacionalisme espanyol predominant, tant a la dreta com a l’esquerra del ventall polític. El manteniment de la seva «sagrada unidad de la pàtria» ha justificat de fa segles totes les menes de repressions que han cregut necessàries, fins i tot una guerra civil, en la qual l’element nacional, per molt que certa esquerra ho vulgui menystenir, també formava part de les causes que l’expliquen. 

A més a més, els governants d’Espanya no s’han estat mai de dir clarament, fins i tot en l’actual democràcia de façana, que per la unitat d’Espanya ho farien tot, i en aquest tot s’ha fet legislació limitadora de drets fonamentals, s’ha exercit el terrorisme d’Estat, s’han tancat mitjans de comunicació, s’ha torturat i assassinat, s’ha colpejat a votants pacífics i s’ha condemnat a l’exili o la presó a tots aquells/es que han gosat discutir aquest lema que encara podem veure als frontispicis de les casernes de la guàrdia civil: Todo por la patria, la seva pàtria, òbviament. Espanya no vol, ni pot, admetre la realitat: és un Estat plurinacional i sense acceptar de bon o mal grat això i traduir-ho en una estructura política que respecti aquesta realitat, està condemnada a repetir periòdicament els seus errors i a haver de recórrer a la repressió i a situacions autoritàries i/o dictatorials. No és possible construir cap democràcia real sobre la idea imperial de l’una, grande y libre que encara té al cap el nacionalisme espanyol àmpliament majoritari a l’Estat, llevat que s’estigui disposat a conculcar tots els drets de les minories nacionals existents. No es pot fer passar el clau per la cabota!

Això que acabem de dir no pot ser ignorat per cap persona amb un mínim de cultura i, per tant, fer ara escarafalls sobre l’espionatge o la repressió no deixa de ser una mena de victimisme que no porta enlloc. Certament s’han de denunciar sempre els atacs als drets de les persones i els pobles, però si ens limitem a això o a accions legals, estem deixant de banda allò què és fonamental: el problema és de concepció de l’Estat i d’igualtat de drets entre tots els pobles que el componen, i aquells que ja hem abandonat la idea que Espanya pugui ser reformada en aquest sentit, per exemple en forma d’un Estat confederal o federal, només hem de ser conseqüents i lluitar per la independència. Espanya, molt majoritàriament, no vol anar per aquest camí i continuar defensant aquesta possibilitat és simplement una acceptació implícita de la nostra subordinació i fins i tot de la possibilitat d’aniquilació com a poble diferenciat.

https://saralidiaester.cat/premium/

El pitjor de tot això no és que Espanya sigui incapaç d’acceptar la realitat, el pitjor és que forces catalanes autoanomenades independentistes hagin acceptat, de fet o de paraula, que no hi ha sortida a aquesta situació de permanent dejà vu i que el millor que es pot fer és continuar intentant salvar a Espanya dels seus propis fantasmes, ara en forma de govern PP-Vox, encara que sigui renunciant a allò que som i volem ser, i entretant recolzar un Gobierno que fa el mateix que farien aquests. No hem après res de quasi bé dos segles d’intents de reformar Espanya per part del catalanisme polític? No sabem com ha acabat sempre?

El més preocupant del Catalangate és que no se sigui capaç de veure que estem davant d’una persecució nacional, a una minoria nacional de l’Estat espanyol, i que no siguem capaços, algú ens hauria d’explicar perquè, d’actuar en conseqüència trencant tots els lligams polítics i socials amb l’Estat i els partits i institucions que el sostenen. No podem fer el paper del negre bo, que acaba acceptant que l’amo el castiga perquè s’ho mereix, que l’amo en el fons es bo. La covardia o la defensa dels petits regals que ens fa l’amo no pot justificar ser traïdors al nostre propi poble.

En el Catalangate, cal veure que no es tracta de les accions de cap claveguera o organisme específic, sinó d’una política d’Estat, de tots els aparells de l’Estat, legals, alegals o il·legals. On hem de posar la mirada no és en allò què ha fet, fa o farà Espanya, sinó en què hem de fer nosaltres. Hem d’analitzar les nostres mancances, també els nostres punts forts -que també en tenim- i establir una estratègia política que ens deslliuri d’aquesta trista història i que ens permeti avançar cap a un país millor. I hem de ser capaços, des de la unitat civil, de deixar de banda a tots aquells que per raons d’interès personal o d’altres no estiguin disposats a continuar lluitant per ser un país lliure. Sembla clar que no podem comptar pas amb els actuals partits, venuts a l’autonomisme i que només defensen els seus propis interessos, no els del la majoria de les persones. Fa vergonya veure la reacció de les institucions catalanes, de fet institucions de l’Estat espanyol, i dels partits: grans escarafalls, cares llargues i després continuen dialogant i acordant amb qui els persegueix. Si ells s’han rendit que ho diguin, i ja buscarem com organitzar-nos i lluitar sense ells. 

No hauríem d’oblidar que l’1 d’octubre, i tot el moviment que hi va portar, va ser fonamentalment possible per la força de la gent anònima i qui va fallar no vàrem ser les persones corrents, sinó aquells que deien que ens representaven. 

Avui està clar que, almenys a alguns, no ens representen!

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 27 d’abril de 2022


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular