Dijous, setembre 23, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol Bordar a la lluna! de raons i sentiments en política, per Francesc...

Bordar a la lluna! de raons i sentiments en política, per Francesc Pomés i Martorell.

Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.
M. Mercè Marçal

Avui, si m’ho permeteu, em perdré una mica en divagacions, tot creient que divagar, a vegades,  també ajuda a aclarir les coses.  

No entrarem aquí en la complexa discussió sobre que entenem per raó i sentiment, ens limitarem a  sobreentendre’n el seu significat habitual i veure quines implicacions tenen per a l’activitat política. Podríem començar parlant de com en la vida ordinària es bo de seguir el consell popular: de res,  massa! Es a dir, l’ideal està en l’equilibri entre els fets i les coses que determinen la nostra vida.  Com tot adagi popular, es conservador. Hi ha qui prefereix de tot massa, o qui d’alguna cosa no en  vol gens. Però l’adagi ens serveix per iniciar el diàleg. 

En l’actitud política i la ideologia de cadascú/na s’hi barregen, en mesures diferents, les raons (les  explicacions racionals) i els sentiments (creences i emocions). La barreja moltes vegades es  indestriable: ens costa distingir be allò que respon a raonaments i estudis elaborats, d’allò que son  simplement creences sense fonamentació, o amb escassa, en un raonament elaborat. Normalment,  els raonaments son adquirits amb el desenvolupament de la nostra capacitat de pensar racionalment  i, en canvi, les creences les adquirim de manera quasi be inadvertida, sense adonar-nos-en i es  configuren en gran part durant la nostra infància i adolescència, quan pràcticament no hem  desenvolupat la nostra capacitat de pensar per nosaltres mateixos.  

Ambdós, raonaments i sentiments, influeixen en la nostra personalitat, i expliquen en gran part les  nostres opcions polítiques, o de qualsevol altra mena. Tant els uns com els altres son producte de les societats en les quals vivim, i reflecteixen el pensament dominant en cadascuna d’elles. Dit de  forma abrupta: pensem i sentim en el marc que cada societat estableix, i aquest marc ha canviat  històricament. En societats anteriors a la nostra, i en algunes d’actuals, per exemple, no es podia  pensar fora del marc establert per la religió dominant: tots sabem que fer-ho comportava greus  riscos, que podien arribar a la mort. Tampoc sentíem que fos antinatural que fossin les respectives  famílies qui arreglessin el matrimoni d’una parella -heterosexual, off course!- i això de l’amor  romàntic, encara tan corrent avui en dia, no era mes que un mite que no afectava a la vida de la  majoria de les persones. 

Un dels canvis fonamentals que s’ha produït en les societats occidentals avançades, ha estat el  qüestionament del marc social imperant per cada vegada mes persones i, per tant, l’obertura a  formes de pensar i sentir diferents, diverses, i igualment acceptables socialment. Aquest canvi,  positiu en molts aspectes -per exemple, per a la situació del conjunt de les dones- també ha tingut  costos: hem erigit, i no pas casualment, una mena d’altar a l’individualisme i l’egoisme. Allò que  compta en aquest capitalisme neoliberal globalitzat, es sobretot un mateix i el seu triomf respecte  als/les altres, i la satisfacció immediata de tots els nostres desitjos. Als altres, ras i curt, que els  donguin! Ho veiem en cada societat, on cada vegada hi ha mes desigualtats, i en l’actitud que  adoptem enfront d’altres pobles del mon, com cada dia ens recorden els migrants que moren  intentant arribar als nostres països.

Tot això que hem explicat fins aquí ens porta a un altre tema relacionat: En les societats occidentals  hem elevat el raonament a la màxima categoria, de la mà de la ciència i la tècnica, per tal de poder  explicar la realitat i hem deixat, almenys teòricament, les creences i els sentiments en una mena de  subcategoria menysvalorada i que cal controlar. Es tractaria que les persones actuem principalment  per raonaments i no pas per sentiments, i això seria sobretot vàlid per a l’activitat que governa les  societats: la política, entesa en el seu sentit mes ampli. 

Així, hauríem d’elegir als nostres governants sobretot pel seu programa, i per l’avaluació que fem  del seu compliment i la seva activitat, en termes d’eficiència i millora. Segurament ja hi ha qui ho fa així, però em reconeixereu que també influeixen moltes altres coses, sentiments i creences, a l’hora  de triar una opció política. I hi influeixen, ens agradi o no que sigui així. I no es pot fer política  sense tenir-ho en compte: moltes vegades veiem discussions polítiques basades mes en la crida als  sentiments de les persones que no pas en arguments racionals i demostrables. I inevitablement es  així, perquè tant a nivell de cada persona, com socialment, es difícilment separable el raonament del sentiments i les creences. 

El predomini absolut del raonament en la vida política ajudaria a resoldre molts temes, però també  en deixaria d’altres sense resoldre, i sobretot no garanteix allò que hauria de ser l’objectiu bàsic de  la política: garantir una vida que valgui la pena ser viscuda per a tothom.  

Els sentiments, que poden ser positius -la solidaritat, per exemple- o negatius -l’egoisme-, presenten un problema per a la vida política, la seva irracionalitat basada en creences que moltes vegades ens  han estat inculcades de petits, i de les quals no sabem desfer-nos-en per molts raonaments que se’ns  donin. També es cert que si he estat educat en la solidaritat envers als altres, em serà mes fàcil  posar-me en el seu lloc i actuar conseqüentment, però no oblidem que gran part dels feixismes i  règims autoritaris s’han fonamentat en l’explotació dels sentiments, de sentiments molt arrelats però que avui hauríem de posar seriosament en dubte: el sentit de pertinença a una comunitat  determinada no ens hauria de fer oblidar que això no justifica de cap manera, el racisme, la  xenofòbia o ignorar els problemes d’altres pobles. Com ser home blanc heterosexual, no justifica  cap discriminació envers les dones o les persones que tinguin opcions sexuals diferents a la nostra.  Com pertànyer a un Estat occidental desenvolupat, no autoritza a ignorar que molts dels problemes  dels Estats que anomenem del tercer mon els ha produït la nostra colonització i l’explotació que fem dels seus recursos, i que pertanyem a la mateixa humanitat. I avui tampoc podem oblidar que  l’explotació dels altres éssers vius i de la natura, ens està portant a una crisi medi-ambiental que pot  acabar amb la vida al nostre planeta. 

Està clar però, que tant els raonaments com els sentiments i creences, estan en gran part determinats per la posició social que ocupem: no es el mateix en les nostres societats ser de família rica que  pobra, de família culta o illetrada, blanc o d’una altra raça, home o dona, heterosexual o no,  pertànyer a un poble amb identitat pròpia que viu en el mateix context polític que d’altres, o no, etc. i a mes aquesta posició es ambivalent: puc ser un pobre obrer explotat i ser al mateix temps un  maltractador de la meva parella, on em situo llavors: entre els sotmesos, o entre els botxins? Puc ser víctima de la persecució i del sotmetiment com a part de la minoria cultural a la qual pertanyo, i ser  al mateix temps un burgès explotador. Què compta mes? Us sona l’exemple, oi? I arribo, alguns/nes ja esteu dient que ja era hora!, on volia arribar. La lluita independentista d’una  part molt important del poble català es fonamenta, al meu entendre, en raons explicables i  fonamentades racionalment: raons que ens fan pensar que ser independents possibilitaria una vida  millor per a nosaltres i els nostres fills/es. Però també s’hi barregen sentiments de pertinença,  culturals i de tota altra mena que, com hem expressat abans, no ens haurien de portar a cap actitud  supremacista o xenòfoba. A l’altra banda, hi ha també persones que tenen les seves raons i els seus  sentiments, diferents als de l’independentisme, però també vàlids. 

En una democràcia quan hi ha aquesta diversitat de raonaments i sentiments allò que cal fer es  exposar-los i discutir-los públicament i lliure, i finalment consultar a les persones sobre quin es el  projecte que volen, i acceptar el resultat, sigui aquell que sigui.  

Per això no em canso de repetir que, allò que alguns anomenen el problema català, es en el fons un  problema democràtic d’Espanya: reconèixer el dret d’un poble a decidir lliurement el seu futur. Ni  mes, ni menys! 

I si l’Estat espanyol no vol acceptar-ho què fem, esteu ja pensant. Doncs persistir i continuar  lluitant, tan unitàriament com sigui possible, per aconseguir-ho de l’única manera que ho podem  fer: pacíficament i democràtica. De qualsevol altra manera tenim les de perdre, i si hem resistit mes  de tres segles d’intent d’anorreament, podem resistir encara una mica mes, sempre que, com hem  dit, ajuntem en la seva justa mesura raonaments i sentiments. Si tenim clars els raonaments que ens  porten a voler la independència, mesurem els sentiments que hi apliquem per no decebre’ns massa  aviat i defallir. 

Pàtria completa, amb les illes i l’horta, 

i un nord més al nord i més rica i unida: 

per molt que volguessin, mentida a mentida, 

negar-te, desfer-te, donar-te per morta, 

series encara una feina per fer, 

un alt objectiu de treball i coratge, 

un crit, un estímul, un poble, un paisatge, 

la feina i la festa de cada carrer. 

David Jou 

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona  28 de juny de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -