Diumenge, gener 23, 2022
- Publicitat -
Inici Faristol Any nou, vida nova? per Francesc Pomés i Martorell.

Any nou, vida nova? per Francesc Pomés i Martorell.

He embastat nous somnis en l’aire,

sorgits del no-res.

Avui els cuso ferms a terra i

els faig meus per sempre més.

Noemí Morral, Cosint somnis


Aquests dies s’acostuma a fer balanç de l’any traspassat i fer-nos propòsits, que sabem que no complirem, per a l’any que tot just comença. A nivell personal cadascú s’explica l’any a la seva manera i segons li ha anat, tot fent servir el grau d’imaginació necessari per reescriure’l i poder tirar endavant oblidant una mica les ferides patides i sobrevalorant les bones experiències. A nivell col·lectiu, ens hem acostumat, de grat o per força, a conviure amb el bitxo i les seves constants variants i onades. Vés què hi farem! I a nivell nacional, ens hem conformat amb l’status quo existent amb l’Estat i la mediocritat i covardia d’uns dirigents polítics que, si és cert allò de què un poble té els governants que es mereix, anem aviats. Estan més preocupats pels seus privilegis i prebendes que no pas de donar resposta a la gent que els ha votat i no dubten a dedicar la major part dels seus esforços a mossegar-se entre ells que no pas a intentar mossegar a l’Estat. Tants caps, tants barrets!

El nou any, malauradament només nou de nom, comença amb la sensació que som com aquells pobres rucs lligats a la roda d’una sínia que van donant voltes sense moure’s mai de lloc. Del 2017 ençà anem passant de la darrera acció repressiva de l’Estat espanyol, amb l’ajuda de l’escolanet nostrat de la Generalitat, a la següent, en una successió que no s’acaba mai i que alguns intenten reduir a casos individuals per amagar que és tot un Estat qui està fent servir totes les seves eines, legals o il·legals, per anorrear l’independentisme català. I mentre alguns es veuen davant dels tribunals, d’altres han comprat l’indult a costa de tots els demès.

Els autoanomenats partits independentistes han abandonat, explícitament o implícita, el seu objectiu de fer la independència tot esperant, en el cas millor, a temps més propicis i entretant anar tirant de veta colonitzant les institucions autonòmiques i recolzant el Gobierno de l’Estat, que una vegada i una altra promet i signa acords que mai s’acaben de complir, i fent veure que aquesta autonomia de fireta serveix per a alguna cosa més que per col·locar els seus. Això sí, de tant en tant, deixen caure alguna declaració sobiranista per dissimular una mica i, com diu la dita, que dia passa, any empeny.

L’únic front obert, agradi o no, és el de l’exili que continua traient els colors a Espanya però, sense menystenir la seva importància, cal que siguem conscients que cap tribunal internacional ens donarà la independència, no és la seva feina, i el màxim que en podem esperar és la confirmació d’allò que ja sabíem: que l’Estat espanyol fa servir totes les eines al seu abast per impedir l’expressió lliure i democràtica de qualsevol poble dels que el componen. I en això tant hi dóna qui estigui en aquest moment al govern de l’Estat, el nacionalisme espanyol unitarista i centralista forma part del marc mental de tots els partits importants d’Espanya, i no estan disposats a canviar el model ni quan està clar que fa aigües per tot arreu, començant per la monarquia. Qui té el poder real d’aquest Estat no acceptarà mai cap canvi substancial, els hi va els seus interessos concrets i perfectament establerts.

La taula de diàleg és la de la impotència: els uns incapaços d’imposar la seva idea d’Espanya si no és per la força, amb el desprestigi internacional que això suposa, els altres incapaços d’assumir realment els costos d’exercir el dret d’autodeterminació. Què pot anar malament!  Com diu la saviesa popular: Ja pots xiular si l’ase no vol beure!

I malgrat tot, qui encara creiem que el futur del nostre poble passa per ser un poble més entre tots els pobles del món, ens queda sempre allò de: El que no passa en un any, passa en un instant! Això sí, passa si fem alguna cosa perquè passi, sinó el més probable és que aquest article el puguem llegir el 2023 com si fos actual. Dit d’una altra manera: Qui vulgui peix, que es mulli el cul!

Si no ens deixem portar per la desil·lusió i els cants falsos dels partits, hauríem de començar per acceptar que l’embat amb l’Estat culminat el 2017 va acabar amb una derrota. No hem assolit la independència i avui estem més lluny d’assolir-la que llavors. La realitat és com és i no com voldríem que fos: El temps perdut mai més no torna! Amb tot, durant aquest 2022 hauríem de consolidar algunes coses que hem après de la derrota i reprendre la lluita per ser independents evitant les errades comeses.

Què hem après? Doncs almenys això:

1.- La força de l’independentisme és la força de la gent unida per a un mateix objectiu i la lluita per definir el nou Estat s’ha de fer quan hi hagi Estat, no abans. És a dir, la pluralitat i diversitat del moviment s’ha de mantenir fins aconseguir l’objectiu. Després ja discutirem democràticament quina mena d’Estat i quines polítiques volem. No podem posar els bous darrere el carro! Qui ens porti a això ens està enganyant. Depenent d’Espanya només podrem fer allò que Espanya ens deixi fer.

2.- Els partits majoritaris existents van pujar al carró del moviment popular independentista que els va desbordar i obligar a anar fins més enllà d’allò que els seus interessos concrets els aconsellava. Que la gent vulgui agafar el seu destí a les seves mans els descol·loca i els fa por. La seva feina és poder fer mans i mànigues amb el poder real mantenint al poble allunyat de les decisions importants. Per això, hem de tenir clar que la independència no serà mai si ha de venir de la força dels partits.

3.- Fer un Estat propi és cada dia que passa una necessitat més peremptòria per a les persones que formem el poble català, simplement per sobreviure com a poble i tenir possibilitats de fer una societat més justa i lliure. No podem acceptar l’espoli fiscal permanent, la manca d’inversions, els atacs constants a la nostra llengua i cultura, la reducció de les nostres institucions, Generalitat i Parlament, a simples delegacions del govern de l’Estat, la repressió continuada… Està clar que els catalans ens hem d’aplicar allò de que més val sol, que mal acompanyat! I quan parlem de mal acompanyats parlem també de tots aquells que, per les raons que siguin, prefereixen continuar sent cues d’estruç abans que cap de lluç.  Ja ens entenem!

4.- Només la manca de coneixement històric de l’Estat espanyol, les seves arrels i el marc mental i social de la seva concepció nacional poden explicar que s’esperés una reacció diferent a la repressiva per part de l’Estat. Un Estat amb una herència decimonònica que no va fer la revolució industrial, ni la burgesa, quan tocaven, i que no ha trencat mai del tot amb la dictadura feixista franquista, no pot acceptar mai la diversitat i igualtat entre els seus pobles. Seria demanar-li que trenqui amb tot allò amb què l’han fonamentat en els darrers segles i amb els interessos d’aquells que han fet d’aquest Estat el seu botí particular. Per sort, la seva dependència econòmica d’Europa, ens eviten almenys la solució sagnant de sempre: la força pura i dura, però han trobat en la guerra bruta, la desinformació i el poder judicial noves eines per mantenir la seva sagrada unitat. 

Per als catalans la independència no és una simple opció política, és l’única manera possible de continuar existint com a poble i la manera més senzilla de deixar enrere fantasmes del passat i construir una societat més justa i igualitària, amb veu pròpia entre tots els altres pobles del món. Només poden negar això aquells que, pel motiu que sigui, ja els hi està bé que un altre parli i decideixi per ells. Per als qui no acceptem això, el 2022 serà un altre any dedicat a la lluita per assolir la independència. Segurament un any més entre els anys que vindran però caldria no oblidar que un poble també es construeix des de la lluita diària i constant, no només des de la victòria i la celebració. No podem desesperar-nos ni arronsar-nos, sinó per cadascú individualment, pel conjunt de persones que volem construir, des de la humilitat, un món millor per a nosaltres i els nostres fills.

Som al ball i hem de ballar! 

I què podem fer? Doncs entre tots ho haurem de decidir, però algunes idees poden ser aquestes:

1.- Associar-nos i col·laborar en tots aquells grups, associacions, ateneus, etc. que mantinguin l’objectiu de la independència i ho facin fora del marc partidista. Els partits i les institucions catalanes no són part de la solució, sinó part del problema. Les seves baralles de corral per mantenir llocs i prebendes no ens haurien d’implicar als ciutadans corrents.

2.- Mantenir la solidaritat activa amb tots els represaliats i exiliats, sense distincions. L’Estat no distingeix en la repressió, nosaltres tampoc ho hem de fer amb la solidaritat. Tot aquell a qui l’Estat ataca per ser independentista és dels nostres.

3.- Procurar ser coherents en la nostra vida diària, tan en l’ús del català sempre i arreu, com comprant i contractant serveis només a empreses que no siguin puntals de l’Estat espanyol. En una societat que ens considera principalment consumidors, la força d’aquests és molt important si la saben fer servir. 

4.- Internacionalitzar el conflicte sempre que estigui al nostre abast, fent-nos conèixer arreu i denunciant un règim corrupte que és una presó de pobles. La nostra lluita és també la de tots els pobles per poder ser i continuar sent. La nostra lluita és la de molts pobles del món i la de la democràcia i això ens ha d’ajudar a fer-nos entendre i a crear solidaritats.

I finalment, estar amatents a crear les condicions necessàries per poder fer un nou i definitiu embat a l’Estat espanyol que coneixent la seva història segur que ens ajudarà a assolir-lo, potser abans d’allò que pensem.

Hem de viure com pertoca, lluitant dia a dia pels nostres objectius, i no creure en solucions màgiques o carismàtiques vingudes d’on no se sap. Al cap i a la fi, aquesta és la realitat de la majoria de persones que vivim en aquest món.

Què el 2022 sigui personalment ben venturós per a tothom i que no el desaprofitem per a l’objectiu comú, la independència, per fer una societat més justa i igualitària i conviure en peu d’igualtat amb tots els pobles. 

Francesc Pomés Martorell

Barcelona, 30 de desembre de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -