- Publicitat -
Inici Articles Llengua Alcarràs, una realitat propera.

Alcarràs, una realitat propera.

Comença la pel·lícula i la mainada més entremaliada de la família, està immersa en una carrera automovilística imaginària, dins d’un Dyane 6, de color poma, atrotinat”.

Olors, sabors, actors i actrius amateurs. Lleida, com t’estimo.

Ni subtítols en castellà, català, o anglès, la paraula crua i el cor bategant.

Família de pagesos o de ciutat, això tan és. Només canvien els matisos geogràfics.

La convivència allà on siguis, sempre és complicada.

Sento rialles al voltant del meu seient i intueixo que són avis i àvies com jo, que veuen reflectida a la pantalla, o la figura dels seus néts o nétes, o es reconeixen a ells mateixos fent de les seves, durant la seva infantesa, molts anys enrere.

Emocionen les escenes de les 3 generacions al voltant de la taula. La pressió que sent en Quimet a sobre seu, és tan forta com la seva lumbàlgia, tot i que aquí, el padrí és el responsable directe de què li passa a la família, és un personatge absolutament verge de malícia, però que té clar el final de la història. El padrí se sent culpable per no haver signat aquell acord verbal en el seu dia. Per ell, pel padrí sempre va ser suficient aquell donar-se la mà, i que ara veu que sense contracte escrit, arriba la nua veritat, i és que deixa totalment desprotegida a la seva família.

Alcarràs no és una pel·lícula en el sentit estricte de la paraula, Alcarràs és una finestra per on la directora Clara Simó ens han deixat compartir durant una estona, la vida a pagès.

Sóc de ciutat, però avui des del seient del cinema, he gaudit una mica de ser pagesa, i he compartit “la dansa familiar” durant la collita de les nectarines.

Casualment i amb l’edat de l’Iris (personatge de la que em sento totalment reflectida durant tota la pel·lícula), vaig conèixer Alcarràs i el que representa aquesta manera de viure i treballar.

Fa molts anys, vam tenir uns veïns què eren d’allà, d’Alcarràs. L’Albert i la Cinta, venien de pagès, però ells es dedicaven a vendre mobles rústics de la Sénia a BCN, i ens vam fer amics. Al cap d’un temps ens van ser convidats un cap de setmana a la casa de la seva família. Aquells dies vam xalar de la collita de préssecs i vam assistir a la matança del porc. Mai oblidaré els crits d’aquell animal… eren altres temps.

La meva memòria va i ve durant tota la pel·lícula i ara veig un munt de tractors i els pagesos protestant i penso en veu alta,” els pagesos sempre seran nostres” perquè m’ha vingut al cap el referèndum, però també recordo molt bé la vaga de la qual se’n parla a la pel·lícula.

Farts de tot, els pagesos, llencen pedres contra la seu de qui controla el preu de mercat (violència extrema en dirien ara). Estem assistint a la ruïna econòmica que suposa els preus ridículs que se’ls hi paga a la pagesia.

Em cau la llagrimeta. Els silencis dels personatges diuen tant o més que quan parlen. Bona direcció de Clara Simó.

Emocionada potser perquè estic veient una pel·lícula neta, directa, en català, en lleidatà, en Alcarrasenc. Es diu així? No ho sé, però com que ho dic amb molt amor, desitjo que avui els lingüistes em puguin perdonar.

Correfocs i plantes de marihuana.

Família, préssecs i raïm. Cargols a la cendra, cebes i albergínies.

L’amo de debò de les terres, porta un barret com aquell personatge tan dolent de Dallas, recordeu com es deia? Ah sí, en JR!! El d’Alcarràs es diu senyor Pinyol.

Figues, calor, conills i curiosament cap mòbil en escena.

L’Iris tocant la flauta fa posar els nervis de punta a tothom.

Els mastegots de la Dolors encara s’escolten per tot el Segrià. El primer mastegot és per en Roger, el seu fill, i pel que ha fet, i el segon per a en Quimet, el seu marit, pel que no està fent.

Pim-pam, bestial!

M’imagino agafant un préssec ben sucós de l’arbre, tanco els ulls i l’ensumo. Fa olor de vellut dolç. Coneixeu aquesta olor? Doncs jo la vaig descobrir el dissabte, asseguda al seient del cinema.

El sol està cansat i vol anar-se’n a dormir, la lluna encara no ha arribat a la seva cita diària, i el vent de ponent em traspassa la pell. Sento la xafogor del capvespre i veig com plateja l’horitzó. És brutal, estic convivint amb la família Solé.

Viure a pagès és una vida difícil, però plena de lligams emocionals. No ets l’amo del teu temps, ni del teu espai. No gaudeixes ni de caps de setmana ni de vacances; això no obstant, et pots quedar plàcidament encantada durant molta estona, veient com una papallona xuclar el nèctar d´una flor.

El tros a Alcarràs, marca la vida sencera de tothom. El futur empeny amb força, i el passat està quedant de sobte molt enrere, i el padrí ho sap.

Mossegada de realitat quan l’excavadora enviada per la família Pinyol, l’amo de la propietat, comença a arrencar els presseguers més propers a la masia per començar a col·locar les plaques solars, i la família emmudeix. Les 3 generacions tanquen un capítol de la seva vida, en un sospir. Ningú deixa anar ni una sola llàgrima.

Alcarràs no m’és aliè, ni aquell Dyane 6 de color poma, tampoc. Casualment en vaig tenir un d´igual des de l’any 1993 fins al 96, circulant per BCN. Ara l’alcaldessa Ada Colau m´ho tindria prohibit.

S’encenen les llums del cinema, i crec que les meves amigues també han estat viatjant entre els seus records i la pel·lícula, perquè tenim totes, un somriure als llavis.

Un cop sóc al carrer, a la realitat que ens envolta, em pregunto què he fet jo tots aquests anys perquè els pagesos no se sentin, tan i tan sols.

I és que queda molt camí a fer, si volem arribar a construir res, en un futur.

Bona feina, Clara Simó.

Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular