Fils de Twitter

Instagram @sara_lidiaester

T’agraden els meus fils a Twitter? Doncs aquí pots trobar els millors!

M. ÀNGELS

Hola M Àngels, sóc amiga de la teva germana Roser I gràcies a ella avui t’he pogut conèixer, no en persona, perque el 21 de Març farà un any que ens vas deixar, però ho faré intel·lectual i visualment. Primer perque tens al mateix somriure precios i obert de la Roser, per on em transmets moltíssim de tot el que has expressat al llarg de la teva vida. No només ets una artista, si no que has ensenyat art i ho has fet amb molta ilusió, de manera inquieta i provocadora, com crec que ha de ser la ensenyança. 


Per qui no et va  conèixer M Àngels Roses Baeza, aquí podran trobar tot els detalls de la teva vida i obra http://angelsroses-angels.blogspot.com/p/m-angels-roses-i-baeza-barcelona-1958.html?m=1

Aquest record es perque  em de aprendre a cuidar de la nostre terra tant com de las persones que l’han treballada en tot els àmbits i tú M Àngels Roses Baeza en formes part de tots nosaltres com a gran ésser humà i com magnifica artista d’Arts Plàstiques. . 

La cultura es vida. 

Homenatge-memoràndum a MAngels Roses Baeza 

Carrer Forn 8 Caldes de Montbui.. Sala Delger!!
El pavelló de IFEMA és la representació més repugnant, de la supremacia espanyola. 
 
Quan he vist les imatges de l’hospital de campanya amb 5000 llits on només estan ocupats 1500 amb malalts, veient entrar i sortir a sanitaris sense cap tipus de protecció, fent hores maratonianes entrant i sortint del recinte sense cap mena de prevenció de portes de seguretat sense mascaretes sense epis, vestits amb bosses d’escombraries, i m’ha vingut al cap automàticament la bandera espanyola a la plaça de Colom de Madrid aquella immensa i pesada bandera espanyola que no serveix per res més que per marcar paquet. Quina tristesa que els espanyols no puguin veure més enllà de la bandera que per ells representa la pebrotera, i quants morts hi hauran per adonar-se’n de que ni amb un govern de dretes ni amb un govern de les suposades esquerres aquest país podrà tirar endavant. Quantes pandèmies haurà de passar aquest poble perquè se n’adoni que haurà d’aixecar  les catifes,per fer fora al preparao Borbó represor, i el campechano Borbó comisionista i fer la revolució que mai van fer. Nosaltres marxarem, els catalans crec que tenim molt assumit que Espanya és ingovernable, que és per naturalesa antidemocràtica i estic convençuda que la majoria no volem res dolent pels ciutadans espanyols, però com estat, és un estat malaltís, què sura pels costats el femer de segles  i està quedant molt clar que no funciona ni amb un “govern progressista” perquè que no tenen ni idea de què significa ser partits d’esquerra, tots hem vist que els socialistes són més del PP que d’allò que es va somiar a Suresness. Els comunistes ara reconvertits en guais, previ pas per maquillatge, que en diuen Podemos, no és res més que una campanya publicitària que es va crear després del 15-M de debò, on algunes persones volien lluitar contra aquest règim. si, nois i noies, us van robar el 15 M ,el van manipular, retorçar, i posar al servei del règim i sou vosaltres votants de Podemos i de comuns els que haureu de fer neteja d’aquest país o us enfonsarem amb ells. Sou vosaltres que haureu de decidir si seguiu blanquejant Espanya o la revolució de debò. 
 undefined
CLARA PONSATÍ

Cada vegada que et veig Clara Ponsatí em passa el mateix, en poses entre l’esglai i la satisfacció, i és molt emocionant escoltant-te I  veure’t tan decidida perquè estàs completament convençuda del que fas i del que dius, saps com explicar-ho I saps com ens hem de moure, I què hem de fer per tirar endavant que ens has posat las piles a tots en un no res.  Vull que  sàpigues que dalt l’escenari has  estat com  un raig de sol a la velocitat de la llum. I he pensat que estem en el camí que entre vosaltres i nosaltres som imparables. Avui Espanya es més fosca i Catalunya enlluerna per allà on passeja , perquè ens hem retrobat, cadascú amb el vehicle que ha trobat I amb las condicions que ha pogut. Alguns han viscut els moments emocionants amb vosaltres allà a Perpinyà, d’altres no han pogut arribar per culpa del piolins, pero avui tothom parlarà de tu, Clara Ponsatí.
Fil fixat 13/02/2020
ELS MEUS

Us vull donar las gràcies per la magnífica acollida d’aquest fil tan emotiu per mi i que fins hi tot pel carrer o en alguna reunió m’ho heu vingut a dir. Vull lligar aquesta història, amb un altre que es complementa i que té a veure amb el retorn d’aquest avís un cop es van jubilar i el dictador  Franco ja era mort, i la denúncia expresa que estan fent persones i mitjants  manipulant al que es va dir al Parlament amb el tema de la llengua.

l’àvia materna, la biològica, nascuda a Bcn, ell de Toledo, ni una paraula de català, tenien 40 anys, i allà a Marsella sols i perduts per las circumstàncies  es van trobar, es van enamorar i es van casar. Ell va néixer a Toledo, al costat de la  catedral, era un comunista convençut, que va lluitar contra la dictadura franquista i que
van poder tornar a Espanya tots dos de tant en tant. Un cop jubilat i per problemes de salut, van viure a prop nostre, ens reuníem els caps e setmana, vacances…. Allò era un xivarri monumental de catalans/nes autòctons/autòctones de edats i ideologies diverses

Allà es convivia entre comunistes, anarquistes(els altres avís), el pare vivint una total desafecció per la política, la mare fent politica fins hi tot amb els rebuts de las reunions de veïns, i dues adolescents, la meva germana gran que passava de tot i jo la petita, que no callava ni sota l’aigua com ara i no passava de res. Vaig escoltar en aquella taula històries i baralles dialèctiques que a mi em van cultivar de ser qui sóc, i una cosa si recordo ara  i cada dia que escolto bestieses en relació al catalans i de com ens defensem, I es que en
aquella casa érem 7 parlant català
I un de sol parlant castellà, i era maravellos. El meu avi, mai ens va dir res, nosaltres fèiem el joc de parlar entre nosaltres al català i traduir-lo al castellà quan el miràvem a ell. El meu avi Victoriano, només sonreía i deia : “por mi no lo hagáis, cada dia entiendo mas”
Rodejat d’una família que se l’estimava fins hi tot abans de tenir-lo a casa, per com estimava a l’àvia i sobretot per aquells viatges que feia l’àvia a Bcn a cuidar a la meva mare malalta i ell es quedava sol. Allò ens va unir molt, però ara més que mai ens va unir la llengua, la de tots dos, la del amor i la comprensió mútua perque mai va haver mals entesos entre nosaltres perque ell no va permetre mai, que ens agenollessim i ens féssim perdonar per res.

Trobo molt a faltar aquelles reunions de sobretaula on jo sense saber-ho, estava vivint una República de drets i llibertats. M’ho recorda molt aquestes escena de “vive como quieras” de Frank Capra amb James Stewart i Lionel Barrymore.