Divendres, juliol 30, 2021
- Publicitat -
Inici Faristol A cada bugada, perdem un llençol! per Francesc Pomés i Martorell.

A cada bugada, perdem un llençol! per Francesc Pomés i Martorell.

L’operació, no òpera, que avui s’ha començat a representar al Liceu, un d’aquells llocs que mantenim amb els impostos de tots per tal que en gaudeixin només uns pocs privilegiats, es un intent de reproduir a un altre nivell l’anomenat pacte de la transició, que ja sabem tots com va acabar: en un règim, el del 78, postfranquista i corrupte fins al moll de l’os. S’hi van ajuntar dues necessitats: el règim franquista necessitava blanquejar la façana per poder ser admès plenament a Europa i l’oposició democràtica, pràcticament irrisòria si no fos pels comunistes, no tenia prou força per imposar una ruptura democràtica i frisava per normalitzar la seva existència, encara que fos empassant-se la monarquia i la pervivència de les estructures de poder polític i econòmic heretades del franquisme. Alguns, en particular, van saber trobar un lloc còmode i lucratiu en aquestes estructures.

A Catalunya, potser l’únic lloc de l’Estat espanyol on l’oposició tenia prou força per imposar una ruptura democràtica, entre d’altres coses gràcies a moviments unitaris com l’Assemblea de Catalunya, el govern Suárez, no s’oblidi que antic Secretario General del Movimiento, va saber maniobrar, amb una part de les elits catalanes, per desarmar qualsevol possibilitat rupturista amb el retorn del President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, membre d’ERC.  Només cal que mireu l’actuació d’aquest President, i qui el lloa avui, i com després ERC va fer primer President electe a en Jordi  Pujol, per entendre, ens agradi o no, que va ser una maniobra reexida que va deixar la reivindicació nacional catalana completament reduïda a un regionalismo bién entendido, durant mes de 30 anys, els de l’anomenat oasi català, en els quals les 400 famílies de sempre, de les quals parlaga el lladregot del Palau de la Música, van continuar remenant les cireres com ho havien fet sota el franquisme. Certament es van afegir al ball una colla de polítics democràtics, que sota l’empara fonamentalment del PSC van poder fer fortuna sotmetent-se, això sí, als límits marcats pel Règim del 78.

A alguns que no havíem combregat amb la Sagrada Constitución ni amb la Catalunya rica i plena per a només els de sempre, se’ns va fer molt llarg esperar un alçament de llum en la tenebra!, però, continuant amb Espriu, mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut. La veritat es que la situació va canviar no pel nostre esforç i lluita, sinó perquè es van tornar a agombolar dos fets que ho varen trasbalsar tot: el cop de maça inconstitucional del Tribunal Constitucional, que va tirar a terra tot intent de creure que en el marc espanyol Catalunya podria trobar mai un tracta d’igual a igual i el respecte a la seva pròpia identitat nacional, i la crisi econòmica iniciada el 2008 que va fer palesa la inconsistència de l’economia espanyola que a mes només es va preocupar de protegir als poderosos de sempre i va deixar a l’estacada a la majoria de ciutadans. El moviment independentista va saber acomboiar en el seu si el malestar identitari i el social i això va convertir-lo en el projecte polític central i hegemònic que encara es avui. Va també despullar les costures d’un pretès règim democràtic, deixant a la vista totes les mancances que havia suposat no trencar realment amb el franquisme. Només el terrorisme d’Estat dels GAL ho havia fet fins llavors, però s’havien amagat darrere la condemna de la violència d’ETA. L’independentisme català, radicalment democràtic, pacífic i massiu va mostrar la cara real d’un Estat que continua tenint un fons autoritari i antidemocràtic que no pot dissimular. Malauradament, l’octubre del 2017 l’independentisme també va demostrar que no sabia davant de quina mena d’Estat estava i no va ser capaç de culminar el seu projecte, i cal dir-ho, fonamentalment perquè no estàvem preparats per a la reacció violenta i repressora d’aquest Estat i perquè els dirigents polítics del moment jugaven a la carta negociadora i no es van plantejar mai seriosament la ruptura. 

Quatre anys després de l’octubre del 2017 l’independentisme no ha perdut força electoral, però seria d’il·lusos no admetre que sí que ha perdut força mobilitzadora i social. La repressió de l’Estat i la divisió partidista del moviment independentista n’ha afeblit la força i la capacitat de tornar a confrontar-se seriosament amb l’Estat espanyol. Els darrers moviments, com la fantasmal taula de diàleg o els indults, son bones mostres no només de les pròpies febleses, sinó també de l’intent de l’Estat de retornar les ovelles rebels al seu corral. I en aquesta tasca els acompanya una part d’allò que anomenem moviment independentista. Els crits i proclames abrandats d’alguns no deixen de ser el crit del cigne del moviment independentista tal i com l’hem conegut fins avui, agradi o no, la qual cosa no te perquè voler dir la fi de l’independentisme. 

Per sort, o per desgràcia, com es diu popularment, España no falla mai! Es a dir, l’Estat espanyol demostrarà mes aviat que tard que es incapaç de construir un projecte diferent fonamentat en el respecte a la diversitat de pobles i als seus drets. Vulgui o no el Gobierno, l’Estat de veritat, les seves estructures profundes, continuaran la persecució i la repressió, com demostren cada dia. I no es gaire agosarat pensar que el proper Gobierno de España serà del PP-VOX i que pot suposar això per a Catalunya. Gran part del nacionalisme espanyol, de dretes i esquerres, està basat en una concepció unitarista tancada i excloent i s’uneix al voltant de l’enemic interior: abans jueus, moriscos o conversos, ara mes recentment bascos i catalans. I això no canviarà, ni pot canviar dins de la monarquia del Règim del 78. I fins i tot aquella part de l’independentisme que vol jugar la carta de la negociació i el pacte es veurà obligada a admetre que dos no poden negociar si una de les parts no està disposada a negociar res de substancial.

Per altra banda, i avui el Consell d’Europa n’ha donat una altra mostra, les animalades i excessos comesos per la justícia española, aniran sent desmuntats i aclarits per la justícia europea i situaran inevitablement la qüestió catalana en un primer pla de la política internacional i ens forniran de mes arguments per continuar lluitant per la independència. Amb tot tampoc ens enganyem al respecte, en la política internacional tenir la raó no es un fet que tingui forçosament una traducció pràctica. La real politik no va de tenir raó, sinó de poder-la fer valdre i això no serà gens senzill amb un Estat com España, ni amb molts Estats europeus que quan observen la realitat catalana no poden deixar de pensar en els pobles que tenen en el seu si sense el reconeixement que els pertocaria. L’unitarisme i el centralisme son encara per a molts Estats, molt remarcablement França, part d’allò que consideren la seva essència indiscutible.

La globalització, tant negativa en alguns aspectes, te per a nosaltres un fet positiu. Els Estats-nació ja no tenen sentit, ni poden controlar els grans mercats financers, de bens i serveis, ni les empreses transnacionals, ni son capaços de garantir els drets de pobles diversos i camviants que contenen. S’aguanten només per mantenir els interessos d’unes elits dominants i dels que ocupen per al seu profit de les estructures estatals existents. El nostre projecte ha d’anar cap a l’Europa dels pobles i no pas l’Europa dels Estats.

Al moviment independentista li toca tornar a unir per baix allò que han desunit per dalt els partits polítics catalans i associacions com l’ANC o Òmnium, i tornar a crear des d’aquesta unitat de base la possibilitat d’ara sí aconseguir la independència. I això no ho pot fer amb lideratges fracassats i mes pendents de la seva situació personal que de les necessitats i desitjos de gran part del poble. Entre tots hem d’admetre que avui España se sent mes forta que el 1975, i per això ens tracta, amb la col·laboració mes o menys entusiasta d’alguns catalans, com els maltractadors, que després de pegar a la seva companya, llavors la perdonen per haver provocat la seva ira i haver-se sentit obligat a pegar-la.

Cal, sense renunciar als elements positius del moviment desenvolupat fins al 2017, refundar l’independentisme i cercar noves estratègies que ens puguin portar a poder decidir lliurement el nostre futur, sempre des del coneixement de la realitat de les forces i febleses de l’Estat al qual ens hem d’acarar, l’espanyol, i de les pròpies.

Com diu la part del poema de Miquel Martí i Pol que Sánchez no ha llegit avui:

Tenim a penes

el que tenim i prou: l’espai d’història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Autor: Francesc Pomés Martorell a Barcelona  21 de juny de 2021


Ajuda’ns a continuar treballant. La teva ajuda ens permet continuar escrivint.

Fes-te subscriptor premium (Aquí)  per 3€/mes.

Article anteriorLA FARSA 🎭 DEL LICEU.
Article següentVOSTÈ JUTJA.
saralidiaester
Sara-LidiaEster
Escriptora per la República de Catalunya. A dia d’avui em considero comunicadora de la vida i escric tot allò que penso sense pèls a la llengua.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

- Publicitat -

El més popular

- Publicitat -